Prenc en certa mesura prestat el títol d’un titular de Le Nouvel Observateur —ara L’Obs— de deu fer uns 50 anys referit a un escàndol d’escoltes a França, on parlava de les orelles de Poniatowski (Ponia per als amics). No sé què coneixen els governants espanyols de dos dels més infames ministres de l’Interior de la V República, l’esmentat Ponia i Pasqua, especialment el segon, amb una llengua tan llarga com pèrfida. Però en són seguidors. A França, sota Giscard d’Estaing i Chirac, entre altres malifetes, les escoltes il·legals, mai negades i fins i tot reivindicades, van ser una pràctica comuna que no va ser mai pertorbada judicialment. L’état c’est l’état. Punt final.

Ara, a Espanya, tenim una comissió parlamentària d’investigació per determinar l’abast i responsabilitats de la sistemàtica violació de l’estat de dret —que els que es diuen constitucionalistes, és a dir, la Brigada Aranzadi, tant s'afanyen a defensar— que va suposar la policia patriòtica.

Aquesta policia patriòtica es va dedicar a dos objectius primordials. D’una banda, ensorrar tot el que es pogués la política i els polítics catalans al marge de la seva implicació en el procés, ja que arrenca fins i tot abans que tot comencés. De l’altra, no menys patriòticament, va comportar en bona mesura enterrar proves que donessin suport a la corrupció sistemàtica, duradora en el temps i amb tentacles per tot arreu, del PP. Aquí, fins i tot, s’enganya al cap de colla espoliadora per tal de convertir-lo en boc expiatori, Luis Bárcenas, amb tota mena d’atacs físics i personals, abandonant-lo, és clar, a la seva sort. Tan malament no els ha anat en aquesta segona branca, atès que no tots els processos per corrupció contra el PP han conclòs amb condemna. Els que encara sobreviuen pateixen, però, un rar ensopiment i el mateix Bárcenas calla i, quan parla, genera més confusió. En tot cas, és un gust observar-ho, titànic, enquibint les condemnes que pesen sobre ell. Com l’altre capitost, en altra època figurí i pal de paller de la corrupció, Francisco Correa. La Gürtel en plenitud.

És sorprenent i curiós que una comissió parlamentària espanyola vagi a investigar la policia patriòtica en les seves malifetes contra la política catalana i alguns dels seus polítics capdavanters

A més d’aquesta segona branca de la policia patriòtica, que ja compta amb dues comissions anteriors, s’intentarà ruboritzar el PP, amb la pretensió d’expulsar de la política per sempre més Rajoy, Fernández Díaz —amb els seus subordinats, ara no gaire amics—, Saénz de Santamaría, Cospedal, Sánchez-Camacho i, si fos possible, el mateix Aznar, entre d’altres. No cal ser molt pessimistes per albirar un fi no especialment negatiu per als populars, vistos els resultats de les comissions precedents.

Al marge, cal recordar-ho, cohabiten tres processos judicials a Madrid sobre la política patriòtica, al qual s’ha afegit un altre sobre el cas Pegasus. A Barcelona també es van obrir unes diligències sobre el mateix, però la seva velocitat processal converteix una tortuga en un Ferrari. Ràpids o lents, monotemàtics o com a peces d’altres causes, ni l’embrutiment sobre Catalunya ni el Pegasus semblen que arribaran algun dia a acabar no ja condemnant algú, sinó fent seure aquest algú al banc dels acusats.

Tanmateix, encara és més sorprenent i curiós, a l’altura que ens trobem de la legislatura a la Carrera de San Jerónimo, que una comissió parlamentària espanyola investigui la policia patriòtica en les seves malifetes contra la política catalana i alguns dels seus polítics capdavanters.

Costa de creure que parlamentaris espanyols acceptin investigar aquesta vessant de les clavegueres de l’Estat. No especulem. La pedra de toc serà l’admissió de les llistes de testimonis que es proposin i dels documents que es reclamin. No és agosarat dir que una sèrie de gent serà esborrada de les llistes; altres, admesos, o no declararan perquè estan sotmesos a processos judicials actuals o imminents, o s’empararan en secrets d’estat. Per cert, la llei de secrets oficials continua sent la de 1968 i més que llei de secrets oficials sembla més aviat la llei del perpetu silenci. El règim d’exclusió de la publicitat al qual, sense cap dubte, seran sotmesos molts dels documents que es sol·licitin, acabarà de marcar el bon fi de la comissió. Sort dels àudios, encara que vells, de nova coneixença. No seria d’estranyar tampoc que n'apareguessin més, de gravacions.

Al cap i a la fi, tot apunta que és més que probable una nova pantomima parlamentària. Es continuarà lluitant contra molins de vent. La impunitat, diantre!, seguirà regint urbi et orbe. No sense l’exemplar cobertura que alguns jutges donen a la causa de l’Estat. En conclusió: de sentir i veure, diria que ben poc. Tant de bo m’erri.