La vida, a vegades, té moments de justícia poètica, que si bé no reparen el possible dany causat, sí que, com a mínim, reconforten espiritualment. És el cas de la investigació judicial de què està sent objecte l’exministre del PP Cristóbal Montoro per embutxacar-se amb una mà els recursos públics que cobrava dels contribuents amb l’altra. Presumptament, és clar, però tot i així es tracta d’un escàndol dels grossos, en la mesura que la suposada estafa hauria consistit a fer reformes legislatives per beneficiar determinats sectors —entre els quals empreses energètiques, constructores, papereres o cases de joc i apostes—, que així havien de pagar menys a l’erari públic, a canvi de les sucoses comissions que rebia, per la feina feta, el despatx que ell mateix havia fundat i de què era propietari juntament amb altres socis.

Cristóbal Montoro va ser ministre d’Hisenda primer amb José María Aznar a la Moncloa, entre el 2000 i el 2004, i després amb Mariano Rajoy al mateix lloc, entre el 2011 i el 2018. Es veu que va ser en l’interregne entre les dues etapes com a ministre, però, quan continuava tenint càrrec com a diputat al Parlament Europeu i al Congrés, que hauria ideat la trama que posaria en pràctica a la tornada. El més repulsiu del cas és que resulta que qui posava mà a la caixa era l’administrador de les finances públiques d’Espanya, el responsable de fer que els números quadressin, l’encarregat d’imposar retallades a tort i a dret, als particulars i a la resta d’administracions. I mentre alliçonava tothom amb la màxima de capçalera que s’havia d’estrènyer tant sí com no el cinturó, mentre restringia els recursos a autonomies i ajuntaments i els feia passar per l’adreçador, amb l’excusa que arran de la crisi econòmica del 2008 ningú no podia malgastar ni un cèntim, ell s’enriquia a base de bé. Per tot això el seu comportament era d’allò més reprovable.

I és que, a causa de tot plegat, i amb una veu característica que encara el feia més menyspreable, Cristóbal Montoro talment semblava l’Oncle Garrepa o l’Oncle Guillat, la traducció catalana del personatge d’animació Scrooge McDuck creat per la factoria d’animació de Walt Disney —el Tío Gilito en castellà—, de la sèrie de l’Ànec Donald. L’Oncle Garrepa —nom recomanat en el seu dia per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) davant del d’Oncle Guillat que va fer servir en el seu moment Columna Edicions— era un ànec multimilionari, conegut, de fet, per ser l’ànec més ric del món, que vivia a la ciutat fictícia de Duckburg, Ànecburg o Vila-Ànec en català, en una volta gegant plena de monedes i bitllets que era, a la vegada, l’edifici més alt del municipi. Perspicaç home de negocis, i molt avar, havia treballat de valent per assolir els seus objectius i havia amassat una gran fortuna després d’una vida d’aventures arreu del planeta, i sempre necessitava tenir nous reptes i noves metes per afegir-los als ja aconseguits perquè, si no, es deprimia. Com perquè encara hi hagi qui no vulgui reconèixer que la realitat supera la ficció.

L’escena política espanyola és una competició entre el PP i el PSOE per veure qui és més corrupte

Per molt que actualment estigui retirat de la primera línia de la política, no hi ha dubte que l’escàndol destapat al voltant de Cristóbal Montoro afecta de ple el PP —que s’hagi donat de baixa del partit no els eximeix de res—, tant per la magnitud de les quantitats previsiblement defraudades al fisc com per tractar-se no d’un tipus qualsevol, sinó de qui tenia el control de la hisenda pública de tot un país a les mans. Amb el poder que va acumular, no tan sols va cometre un presumpte delicte de frau, tràfic d’influències o revelació de secrets, sinó que també va intimidar molts personatges de l’esfera política i econòmica amb tota la informació que, segons sembla irregularment, posseïa. Entre aquests hi hauria, per exemple, Jordi Pujol i la seva família, que ves a saber si no podrien demanar la nul·litat de les actuacions en virtut de les quals han estat investigats, en tant que deriven del període en què el capteniment de l’aleshores ministre d’Hisenda havia creat una situació completament irregular i contaminada per la seva mala praxi. És per tot això que Alberto Núñez Feijóo hi hauria de dir alguna cosa convincent, i més si durant l’època de president de Galícia havia contractat la consultoria de Cristóbal Montoro i li havia pagat gairebé 175.000 euros pels serveis prestats.

Que tot aquest cabal informatiu, en tot cas, hagi sortit ara a la llum pública no és casualitat. Just quan Pedro Sánchez es trobava més acorralat pel cas Santos Cerdán, va i apareix un contrapès que li permet agafar aire i desviar l’atenció cap al seu principal adversari, el PP. En política, poques coses, per no dir cap, passen per atzar. La investigació a l’exministre de José María Aznar i de Mariano Rajoy, doncs, no és fortuïta, però tampoc no ho és la persecució de què és objecte el líder del PSOE. En un cas i en l’altre són els poders ocults de l’estat els que regulen que res no es desmarxi i no se’ls escapi de les mans. Sigui com sigui, per a Pedro Sánchez és un baló d’oxigen inesperat que no pensa desaprofitar, i més si resulta que gràcies a això pot recuperar el protagonisme i apuntar-se la medalla de poder revertir totes les reformes impulsades per Cristóbal Montoro que generaven grans privilegis a determinades empreses. O, si més no, aquesta és la propaganda oficial que el PSOE s’ha afanyat a fer córrer.

L’escena política espanyola és, en aquests moments, una mena de competició entre el PP i el PSOE per veure qui és més corrupte. La realitat és que cap dels dos no està en condicions de donar lliçons de res i feina tenen a controlar els galliners respectius, on qui no la fa és realment perquè no pot. L’última malifeta és la de la falsificació del currículum de la jove promesa del PP Noelia Núñez, de la corda d’Isabel Díaz Ayuso, que el PSOE no ha desaprofitat per ficar-hi cullerada. Un mal costum, aquest de posar al currículum estudis que no es tenen i treballs que no s’han fet, molt estès —el PP i el PSOE se’l tiren pel cap com si fos la cosa més natural del món perquè totes dues formacions tenen la tirallonga de representants que l’han posat en pràctica— i que en el fons indica quina és la talla dels qui, com a mínim a Espanya, es dediquen a la política. A tots els quals l’experiència de l’Oncle Garrepa del PP no els servirà precisament d’exemple.