La recordo com si fos ara. Parlo de la reunió que vaig tenir com a consellera d'Acció Exterior amb l’encara ministre d’Exteriores, José Manuel Albares, el 8 de setembre del 2021. La defensa de la llengua catalana a Europa era una prioritat absoluta per a nosaltres i així li ho vam plantejar. Però la resposta va ser la de sempre, manés qui manés: “La oficialidad del catalán en Europa es imposible; de esto ni hablamos”, em va dir Albares al seu despatx mentre llistava amb displicència una corrua d'impediments burocràtics. És de justícia poètica que ahir fos ell mateix qui, en unes declaracions públiques fetes a la sortida de la sessió constitutiva de les Corts Generals espanyoles, confirmés que acabava de sol·licitar "la modificación del reglamento 1/58 que regula el régimen lingüístico en la Unión Europea para que se incluyeran como lenguas oficiales las lenguas ya cooficiales en España: catalán, euskera y gallego".

Ha estat una lluita sorda i constant, i ara va camí de ser coronada amb èxit. Que el català sigui una llengua oficial a la Unió Europea és una fita històrica indiscutible, tant pel que fa al reconeixement internacional de la nostra llengua com per les implicacions que això té per protegir-la a casa nostra.

Les excuses de caràcter administratiu del ministro Albares, visitant constant del nostre país, suposaven, de fet, no agafar el bou per les banyes del que sempre ha estat una qüestió d'estricta voluntat política per part de l'estat espanyol. Un dels grans eurodiputats que ha tingut aquest país, Ramon Tremosa, va demanar insistentment al president de l'Eurocambra a l'inici de cada legislatura poder utilitzar la llengua catalana al plenari. Recordo la cara de sorpresa i incredulitat de molts eurodiputats amb qui em vaig reunir sent consellera en descobrir que això suposa, a més, l'incompliment d'una llei orgànica espanyola: el mateix Estatut d'Autonomia de Catalunya. Cal tenir present, a més, que l'article 6.3 on s'estableix aquest mandat estatutari mai no ha estat declarat inconstitucional ni ha estat objecte d'interpretacions posteriors per part del Tribunal Constitucional.

Hauríem de tenir tots clar que aquesta oficialitat va molt més enllà del fet que els nostres representants puguin parlar català al Parlament Europeu. La manca d'oficialitat invisibilitza la nostra llengua en totes les polítiques europees que afecten el nostre dia a dia, i ens deixa a la intempèrie en termes de protecció. Plataforma per la Llengua fa anys que treballa identificant el que representa aquesta oportunitat. Per exemple, més protecció legal per exigir per llei l'etiquetatge en català de tots els productes alimentaris, o que la ciutadania pugui relacionar-se amb totes les institucions europees, inclosa la justícia, en català.

Hauríem de tenir clar tots, també, que la Unió Europea mai no ha estat un impediment per al català. Els drets lingüístics formen part dels valors fundacionals europeus. L’oposició sempre ha vingut de l’estat espanyol i els seus gobiernos.

Com la majoria de les millors coses que han passat a la història del nostre país, la demanda de l'oficialitat del català a Europa neix de la societat civil

El que sí que trobem són acords administratius menors entre el Govern espanyol i diverses institucions europees que permeten, per exemple, parlar en català al Comitè de les Regions, o que els particulars puguin enviar algunes comunicacions escrites en català a les institucions europees a través d'un organisme intermediari designat per Espanya (la seva Representación Permanente), que s'encarrega de fer les traduccions al castellà i enviar-les a la institució corresponent. Els acords d'Esquerra Republicana amb el Partit Socialista l’any 2022 —en el marc de la fallida taula de diàleg— anaven en la línia d'ampliar aquest succedani legal i, a pesar de la seva migradesa, també van ser incomplerts per part de la Moncloa.

Fins ahir, doncs, no s'ha encarrilat l'incompliment d'aquest mandat estatutari del 2006, que pot comportar que el català sigui finalment la 25a llengua oficial de la Unió Europea. Justícia històrica, tenint en compte que no hi ha cap altra llengua amb el pes demogràfic i econòmic del català, ni amb la seva vitalitat i representativitat legal, científica i cultural, entre d'altres, que no sigui llengua oficial a Europa. Tinguem present només una dada: 12 de les 24 llengües oficials actualment a la UE tenen menys parlants que el català. Benvinguda sigui l’aritmètica parlamentària que ha permès que Junts marqui el camí al plurilingüisme real de l’estat espanyol dins i fora de les seves fronteres.

La carta que el ministre Albares va enviar ahir a la secretaria general del Consell de la Unió Europea, Thérèse Blanchet, per tal que aquest tema s'inclogui a l'ordre del dia del Consell General del 19 de setembre per a la seva aprovació, haurà de seguir ara el seu curs. Tot fa pensar, però, que és altament improbable que l'oficialitat del català a Europa trobi esculls significatius fora d’Espanya en els següents passos d'aquest procés.

No oblidem mai les dinàmiques de governança que implica ser un club d'estats, i que comporten que ningú interfereixi en els afers interns de la resta. Aquest fet, que ens va jugar a la contra a l'hora d'assegurar suports internacionals propers a l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya l'any 2017, ara ens juga a favor. Tot i que França pugui tenir certes reticències, per exemple, a un reconeixement d'aquest tipus, el més probable és que aquestes preocupacions no impedeixin assolir la unanimitat requerida per tal aprovar la modificació d'aquest Reglament 1/1958 del Consell, pel qual s'estableix el règim lingüístic de les institucions de la Unió. Reitero el que li vaig dir al ministre Albares al seu despatx ara fa gairebé dos anys: estem davant d'una qüestió d'estricta voluntat política de l'estat espanyol que, sumant-hi el simbolisme de tenir la presidència de torn, hauria de poder-se aconseguir sense cap problema.

El president Pujol ens va marcar el camí amb els seus escrits europeistes des dels anys 50, i creant des del govern de Catalunya el Patronat Català Pro Europa quatre anys abans que Espanya entrés a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1986: Catalunya serà europea o no serà. També la campanya de La Crida de l'any 1987, tan sols un any després que aquesta entrada s'hagués produït, que va aconseguir 100.000 signatures a favor de l'oficialitat del català a Europa i va portar una autèntica delegació de país a Brussel·les que va ser rebuda pel llavors president del Parlament Europeu. De fet, com la majoria de les millors coses que han passat a la història del nostre país, la demanda de l'oficialitat del català a Europa neix de la societat civil. I ahir el president Puigdemont, en una operació que reforça la nació catalana en el trajecte cap a l’assoliment d’un Estat propi, finalment ho va aconseguir.