Quan Sumar va perdre la iniciativa de reduir la jornada laboral a trenta-set hores i mitja pel vot en contra de Junts, va activar tot el que tenia a mà —començant per Gabriel Rufián i alguns sindicalistes catalans— per atacar Junts amb duresa. Tot i no aconseguir que la proposta prosperés, Sumar sí que va aconseguir part del seu objectiu: posicionar una proposta clara davant els seus possibles electors i un rival polític amb qui confrontar. Bon moviment per si venen eleccions.

En paral·lel a aquesta polèmica, que també va permetre a Míriam Nogueras —portaveu de Junts a Madrid— fixar un posicionament clar davant els seus possibles electors i un rival polític amb qui confrontar —bo si venen eleccions—, Colau va salpar.  Qui fou alcaldessa de Barcelona, i que sona de nou com a alcaldable dels Comuns, es va fer a la mar amb la Flotilla Global Sumud. Sumüd en àrab significa 'constància, fermesa, resistència'; és una paraula que es fa servir molt a Palestina. Alguns acusen Colau de buscar protagonisme amb aquesta acció. El temps ho dirà. Veurem si de nou ha aprofitat una causa amb molts seguidors per fer-se promoció de precampanya, com va fer amb la PAH, o si s’ha mogut només per fins humanitaris. En tot cas, des de Podemos veien com el referent de Sumar a Catalunya agafava la gran bandera de l’esquerra espanyola: la causa palestina. I veien, sense temps de reacció, com a Espanya qui doblava l’aposta era el mateix Pedro Sánchez. Dures intervencions públiques, acció política des del govern espanyol, crides internacionals al boicot a Israel i, quan la Flotilla no les té totes, els envia un vaixell de l’Armada —equipat, segons algunes informacions, amb material de guerra israelià.

Als catalans no se’ns pot dir racistes perquè no ho som

Sense cap bandera per agitar, a Pablo Iglesias li ha tocat justificar-se per portar els seus fills a una escola privada. Tants anys amb el discurs d’escola pública, tants anys de crítica a l’escola concertada i per als seus ha escollit la privada. Per tant, no ens ha d’estranyar que, quan van veure que s’acostava el moment de debatre al Congrés dels Diputats la proposta de Junts per traspassar les competències en immigració a la Generalitat de Catalunya, creguessin que era el seu moment. Van intentar ocupar el centre de l’escenari. Van captar l’atenció dels focus. Van atreure l’atenció de les càmeres i els micròfons. I, de sobte, Podemos va interpretar una de les odes a la catalanofòbia més fastigoses que s’han interpretat mai. Titllar la proposta de traspàs de competències de racisme és una manipulació espanyolista que està a l'altura dels qui van començar a parlar de “tumulto” en el seu moment o dels qui acusen els catalans d’insolidaris des de fa dècades. No era un debat sobre legislació de la immigració, era un debat sobre qui exerceix les competències en immigració. És a dir, no era un debat sobre partits, sinó sobre el país. I als catalans no se’ns pot dir racistes perquè no ho som.

Perduts els arguments, ja que Podemos no ha pogut demostrar ni un motiu que li permeti demostrar que la demanda del traspàs de competències conté continguts racistes, i acorralats per la seva incoherència, els ha sortit allò que porten dins: catalanofòbia. Pròpia dels qui erròniament han fet, a partir de l’odi de classe, una caricatura de tot un país. Una època va ser contra la burgesia, més endavant va ser contra els empresaris, ara encara viuen d’odiar el president Pujol i Convergència. Acorralats per la seva contradicció —tota l’esquerra hi ha votat a favor—, Podemos ha apujat el to de l’insult i ha abaixat el to intel·lectual. Ja ho van fer Iglesias i Colau contra Xavier Trias acusant-lo falsament. Aquest cop no els ha sortit bé. Catalanòfobs.