Carregant...

Oh, estimada! Ara feia uns dies que et tenia abandonada. Des d’aquell estirabot en què —veient a venir les eleccions— vas manifestar no poder pagar el lloguer que no t’havia dedicat cap altre homenatge corrander. Però sempre insisteixes, Ada, perquè l’èxtasi del protagonisme et té captivada. I perquè l’afany de cercar sempre la consigna més simple carrega el risc de fer-te semblar ximple. Has tornat a Twitter després d’haver-ne marxat perquè l’esquerra espanyola t’ha donat una altra oportunitat: la piulada de retorn l’has dedicat a en Jordi Wild, youtuber arnat. Dos catalans xerrant-se en castellà: s’ha d’estar molt acomplexat. Però a tu tot et va bé, Ada, si et permet sentir-te admirada per l’esquerreta abeneitada. Per això no fas ni l’esforç de cavil·lar: en realitat, en tens prou amb regurgitar els clixés de sempre per a fer-te escoltar. T’agrada servir-te del grapejament de la història que fa l’espanyolisme per bastir un fals antifeixisme. No cal ser el fanal més lluminós del carrer per veure que és colonialisme. Catalunya ja existia abans de la immigració espanyola, però, a tu, tanta veritat et fa bola. 

Oh, adorada! Què hem de fer amb aquest dog whistle barat per a fills i nets d’extremenys i andalusos? Per què els tractes d’il·lusos? Què te’n molesta, exactament? Potser és que molts d’ells són catalans sense cap remordiment? Per què t’entestes a esborrar el país anterior a la immigració dels anys seixanta? Què te n’espanta? Catalunya té una llarga trajectòria de lluita obrera. Per què, Ada, quan es tracta d’assenyalar els catalans, et sembla sobrera? Sabem que no és ingenuïtat, perquè n’hi hauria hagut prou que algú t’ho expliqués un sol cop per donar l’assumpte per tancat. Per què, doncs, aquesta relació distesa amb la realitat? La resposta sembla un reduccionisme: lo teu, venerada, és pur etnicisme. El dog whistle barat és el pretext de la catalanofòbia de sempre, per descomptat. 

El més greu, realment, és que una part de l’esquerra catalana és incapaç de plantar cara a la teva catalanofòbia vehementment

Oh, desbaratada! Et tenim clissada. La idea és no parlar mai dels motius que van instigar la immigració en qüestió, i posar sempre l'accent en una pretesa discriminació infligida per la nostra nació. En comptes de referir-s’hi amb un cert agraïment, el nacionalisme espanyol engreixa i alimenta el ressentiment. Desenganyem-nos, l’odi contra els catalans funciona electoralment. Sí, també quan qui l’instiga se les dona de progressista. Al capdavall, el sentit de la convivència dels espanyols és transversalment franquista. Fan servir el record de les penúries de pares i avis per a convertir la catalanitat en l’antagonista. Tant se val si ets nascut aquí, volen que el teu cognom designi per sempre el teu destí. Ada, estimada, fer servir els fills i nets de la immigració com a carn de canó espanyolista no és precisament internacionalista. Més aviat és imperialista, reverenciada i funcionaritzada activista. Em fas posar trista.  

Oh, Ada! Oh, atribolada camarada! Oh… corcorcada!  Però és que hi ha res que t’agradi més que uns aplaudiments de Madrid? Els deus assaborir amb autèntic delit. Identificar burgesia i catalanitat sense matisos és un recurs força tronat, però ja sabem que tens una preferència irracional pel disbarat i la malvestat. De vegades se’ns fa cansat, la veritat. El teu bonrotllisme és etnicisme amb costumisme. Al teu món d’unicorns i piruletes, el mot "catalana" és l’únic gentilici que accepta el mot "burgesia", quina mania. Treballes incansablement per convertir la lluita de classe en una lluita identitària: maldes per acabar amb una nació mil·lenària. Per fer-ho has de mentir reiteradament, sense cap mirament. I el més greu, realment, és que una part de l’esquerra catalana és incapaç de plantar cara a la teva catalanofòbia vehementment. En fi, Ada, bentornada. Em dones motius per esmolar els meus dons rapsòdics, disculpa’m si els versos no són sempre del tot melòdics. Una abraçada.