Aquest cap de setmana a l’Hospitalet de Llobregat, Junts per Catalunya hem celebrat el segon congrés nacional, el primer després de la constitució del partit. Per tant, el primer que marca un rumb de consolidació, després dels primers dos anys d’arrencada del partit.

He tingut el plaer de formar part de la ponència política que ha estat aprovada amb el 99,8% dels vots i que ha arribat a la votació final al congrés sense cap esmena viva, fruit de l’esperit de transacció de gran part de les aportacions, i de l’esperit unitari que ha impregnat aquest congrés, el meu primer dins d’una estructura de partit. Molts han volgut fer veure que el partit té diferents ànimes i la resposta ha estat la unanimitat total, ja que tres de les quatre ponències s’han aprovat amb més de 99% dels vots (política, municipalista i sectorial) i la quarta, l’organitzativa, i per tant la menys ideològica, amb més del 90%.

Crec que podem dir que hi haurà un abans i un després d’aquest congrés i, en concret, de la ponència política, i espero que marqui el rumb cap a la culminació de la independència, perquè ha estat dissenyada per a això, des de fa molts mesos, amb moltes aportacions prèvies, i amb més de 500 esmenes rebudes i en gran part transaccionades en les darreres setmanes.

A tall de resum, la ponència reconeix inicialment el paper de la nació catalana com a eix vertebrador del país i com a base per assegurar el progrés econòmic i social dels catalans, de manera inclusiva, sense preguntar d’on venim, i només tenint clar que el que ens uneix és la construcció d’un país millor, ple d’oportunitats. Però constatant que aquesta nació no podrà desenvolupar el seu potencial si no assoleix la forma d’estat independent, i, per tant, Junts posa com a prioritat absoluta la independència per preservar la nació i així el benestar de la seva gent.

Com més temps passa, més avergonyits estem de seguir a l’estat espanyol, més amenaçats tenim els nostres drets i menys assegurat està el nostre benestar present i futur

Sense entrar en molts detalls, i centrant-me en el que considero més nou, la ponència parteix de la base que Junts segueix sent el partit de l'1 d’octubre i que el mandat és plenament vigent, i que aquest any en farà cinc del 2017 i és hora de passar de nou a l’acció. Aquesta acció ha de basar-se en l’acord de govern signat amb ERC per donar estabilitat a la investidura, que implicava una primera fase de diàleg (per Junts, la taula de diàleg queda finalitzada simbòlicament el proper primer d’octubre) i una segona etapa de preparació de la confrontació que per nosaltres comença ara. Això requerirà accions específiques que caldrà proposar en el proper debat de política general, que tindrà lloc a final del mes de setembre i que ha d’instar els consellers, amb els seus departaments, a preparar tot allò que sigui necessari o que pugui ajudar en el moment d’activar la declaració d’independència aprovada el 27 d’octubre de 2017. Evidentment, també el paper del Consell per la República serà clau en aquest apartat.

Per poder preparar aquest nou embat, cal ser a govern, no tindria sentit aprovar una ponència de confrontació i deixar el Govern per qualsevol excusa que no sigui la impossibilitat de culminar la independència, tot i que la ponència estableix un mecanisme d’anàlisi del compliment de l’acord amb ERC i de consultar als afiliats per si cal o no continuar a govern. La darrera paraula la tindran, doncs, les bases, però la clau és si podrem o no avançar amb aquest govern per culminar la independència.

Finalment, la ponència deixa clar que a la independència hi arribarem activant la declaració del 27 d’octubre i que això caldrà fer-ho quan tinguem preparat el que calgui per aquesta vegada culminar amb èxit, amb el benentès que els aprenentatges dels fets d’octubre del 2017 han d’ajudar a fer-ho millor. Però també aquests aprenentatges ens ensenyen que l’Estat tornarà a actuar per sobre de la llei i, per tant, caldrà que l’activació de la declaració d'independència es faci amb el màxim consens possible, que inclogui no només el Parlament i el Govern, sinó tots els càrrecs electes del país, de totes les institucions i amb la societat civil organitzada. Òbviament, també haurà calgut abans abordar la cerca d’aliances internacionals suficients.

Tot el que he explicat no deixa de ser un segon intent, una segona volta del que volíem fer el 2017, però que per manca d’experiència, d’unitat, de preparació, no va ser possible. És cert que aquests gairebé cinc anys han desmobilitzat en gran part la societat civil independentista, però també ho és que els motius pels quals més de 2 milions de persones van votar l’u d’octubre per esdevenir un nou estat, segueixen existint i, de fet, s’han incrementat clarament amb els darrers esdeveniments de les clavegueres de l’Estat. Sabem que no serà fàcil recuperar aquell esperit, però no tenim cap altra alternativa que tornar-ho a provar i aquest cop assolir-ho amb èxit. Tenim el mandat del 52% que ens van donar les urnes el 14-F, tenim l’acord de govern amb ERC que ens hi obliga, instarem la resta de partits i entitats a preparar el full de ruta definitiu plegats, però si no s’hi avenen, com va passar fa uns mesos, haurem de posar en marxa el nostre full de ruta.

Res fa pensar que hi haurà més endavant una oportunitat millor que ara per fer-ho. El que sí que sabem és que com més temps passa, més avergonyits estem de seguir a l’estat espanyol, més amenaçats tenim els nostres drets i menys assegurat està el nostre benestar present i futur.

Ara és el moment d'independència o independència, ara és el moment del canvi de rumb...
 

Joan Canadell, diputat i membre de l’executiva de Junts per Catalunya