S’ha acabat la guerra de Gaza, però hi ha batalles igualment sanguinàries que semblen no tenir final. Així és la tortura fratricida a la qual el govern espanyol sotmet els autònoms, uns éssers clarament inferiors a l’Homo sapiens que vivim sotmesos a un nivell de fiscalitat autènticament esclavista. Doncs bé, ara resulta que l’executiu espanyol barrina una pujada de tots els trams de cotització; llegeixo al nostre estimat diari que “s’establirà un pagament de 217,37 euros per a rendiments inferiors a 670 euros mensuals i arribarà fins als 796,24 euros per a aquells que superin els 6.000 euros al mes”. Traduït a la llengua catalana, l’estat espoliarà una tercera part del sou a la gent que passa gana —perquè amb quasi 700 pistrincs no pots viure ni sota un pont— i continuarà la guerra declarada contra quisvulla que tingui la mera pretensió d’acostar-se al que tal dia anomenàrem la classe mitjana.
Als demagogs potser els semblarà lògic que un sou generós com el segon que he citat pagui la quantitat esmentada, però un treballador que ingressi 6.000 cuques també ha de pagar unes trimestrals de cal déu (a tot això, sumeu-hi el cost de viure en una ciutat com Barcelona, on el preu del cafè amb gel comença a assemblar-se perillosament al del matcha latte). De fet, la desgràcia de l’autònom al regne d’Espanya consisteix en el fet que qualsevol somni foll d’estalvi sia ràpidament aprofitat per l’estat a l’hora de fer caixa. Al límit de la broma, tant li fot quan acabis cobrant, perquè no falla; la propineta que guardes una vegada clos el curs (atès que, tot i pencar igualment, no acostumes a ingressar durant els mesos d’estiu) serà ràpidament fagocitada per Hisenda. A tot això l'autònom s'hi enfronta, només faltaria, sense ni somniar a demanar la baixa o dedicar-se a descansar el cap de setmana.
Els autònoms formen la baula més feble d’un sistema impositiu-laboral purament franquista
Plantejar cops de sabre com els que pretén el “Gobierno amigo” —que poden arribar als 450 euros per a qui cobra 30.000 euros anuals, i entre 1.000 i 2.500 naps entre qui tingui la sort d’assolir els 38.000— és una animalada de proporcions catedralícies. Però la broma no s’acaba aquí, perquè els percentatges de pujada als trams impositius aniran dels 234,73 a 1.000,49 euros l’any 2027 i 252,1 a 1.208,73 euros l’any 2028. Preparem-nos, doncs, estimats companys de la subespècie Homo autonomus! Tant li fot que, com han reconegut els capatassos de la Seguretat Social, el 40% d’autònoms es trobin als trams més baixos del sistema, justament perquè cascar els conciutadans que ingressen tan poc comporta que les seves perspectives i facilitats d’embrancar-se en iniciatives empresarials o d’acumular diverses fonts d’ingressos per tal de no passar fam quedi minvada de manera notòria.
Els lladres professionals de l’administració també addueixen que el sistema protegeix els treballadors, car s’augmenta la dotació de l’atur —per als amics, "cessament d’activitat"— i les prestacions per naixement i cura d’un menor. Però el que l’administració no acaba d’entendre és que a la majoria d’autònoms ja ens agradaria parar una mica o dedicar-nos a la cria de bebès (en el meu cas, només a la primera cosa), però la majoria de les nostres ocupacions no ho permeten. Veiem, en definitiva, com els autònoms formen la baula més feble d’un sistema impositiu-laboral purament franquista, orientat al fet que les grans fortunes visquin regades de pasta mentre la majoria hem d’anar vivint com a semipobres. Si tot aquest robatori impliqués sufragar uns serveis públics de Primer Món i si la inflació de preus s’hagués aconseguit controlar, seria més passable. Però les coses estan com estan.
Finalment, cal recordar que, dels quasi tres milions d’autònoms que hi ha al Regne, mig milió són catalans, per sobre dels tres-cents vuitanta mil que treballen a Madrid DF. Suposo que aquesta última dada serveix per explicar aquest nou cas de robatori que ja se suma a la tortura habitual.