Si jo fos un dels cent trenta-tres cardenals que, avui mateix, ja deuen voleiar la sotana per Roma amb l’objectiu d’escollir un nou papa, estaria molt menys preocupat per mantenir el llegat aparentment progressista del simpàtic Francesc i barrinaria més aviat sobre quin tipus de líder escolliria per a l’Església en un món cada vegada més regit segons l’autocràcia. Jorge Mario Bergoglio va poder ocupar el tron del Vaticà a conseqüència de l’auge de líders aparentment d’esquerra encapçalats per Obama (no és estrany que la seva elecció tingués la base en un complot de la cúria americana, en rebel·lió contra la carca europea); contràriament, el nou pontífex haurà d’intentar treure el nas en un planeta que s’ha retrobat amb l’escalforeta del nacionalisme de tall conservador i amb una colla de magnats que lluiten obertament contra la idea netament liberal dels tres poders.

A inicis d’aquest segle, Benet XVI va pensar que la figura del papa hauria d’ésser un cavall de batalla contra el relativisme postmodern (entenent aquest concepte com la idea segons la qual aspectes fonamentals de la identitat, del tipus gènere o família, són mers constructes del pensament); però diria que, tot i ser un home sapientíssim, Joseph Ratzinger va errar completament el tret. Perquè, lluny de regir-se pel campi qui pugui filosòfic, el nostre present tendeix més aviat cap a l’absolutisme moral, encara que sigui representat per messies tan poc ortodoxos a nivell ètic com Donald Trump o Vladímir Putin. Si jo dugués el color púrpura al pit i tresqués per la città aperta, insisteixo, no em preocuparia gaire el missatge evangèlic de la meva secta i pensaria més aviat en quin dels meus iguals podrà aguantar el tipus dins la selva de les noves formes d’autoritarisme que giren el món.

Si jo dugués el color púrpura al pit i tresqués per la città aperta no em preocuparia gaire el missatge evangèlic de la meva secta i pensaria més aviat en quin dels meus iguals podrà aguantar el tipus dins la selva de les noves formes d’autoritarisme que giren el món

Té certa conya que, en un conclave on els cardenals europeus tindran un pes més aviat testimonial, aquesta recerca d’un nou tipus de líder vagi del bracet amb el problema existencial-identitari del Vell Continent. En efecte, com ha vist amb particular astúcia Emmanuel Macron (els gavatxos, tot i la seva exasperantment barroca retòrica laica i republicana, duen tots un cortesà monàrquic a la genètica de l’ànima), l’elecció d’un papa que vulgui repensar la forma de vida cristiana haurà de passar pel capítol de l’existencialisme europeu. Per molt démodé que vesteixi, davant de candidats a pontífex global com ara Luis Antonio Tagle, la idea d’Europa és indestriable de la civilitat grecoromana; tant li fot que als països europeus cada vegada hi hagi menys gent a missa, car l’important aquí és veure si el catolicisme podrà sobreviure culturalment amb una Europa fora de joc dins la política global. 

Dit d’una altra manera, per molt que la força del nou papat vingui del color de la seva pell, la solidesa de la cúria encara guarda una relació privilegiada amb els fonaments de Roma. En aquest sentit, resulta del tot lògic que les travesses dels papables tingui un pèl més de variables conservadores, encara que l’actual conclave estigui molt marcat per l’ombra de Francesc; servidors de l’altíssim com Péter Erdő o Robert Sarah tenen poques opcions d’arribar a vestir-se de blanc, però el seu pes podria decantar la balança vers un candidat de consens i d’àmplia majoria que, al seu torn, tingui prou força per surar entre els cops de colze que albira la política mundial. Si jo fos un cardenal que passeja per les cavernes del Vaticà, en definitiva, passaria bastant d’ideologies i m’empescaria alguna forma per convèncer els meus col·legues de la necessitat de fitxar un home fort i sa que pugui aguantar la batalla.

Nogensmenys, també sabria que, finalment, tot plegat recaurà en l’albir de l’Esperit Sant. Però aquesta és una entitat particular, això ho coneixem de sobres, amb molta filosofia política a les espatlles. Si no, ja em direu com la guingueta ha arribat a aguantar dos mil vint-i-cinc anys, tenint-nos fins i tot als ateus encantadíssims d’elucubrar sobre qui vestirà de blanc en un dels pocs Estats orgullosament absolutistes del planeta.