Durant anys, Israel va ser vist com un exemple paradigmàtic de soft power. Projectava una imatge de modernitat, innovació tecnològica i sofisticació cultural: un petit país de l’Orient Mitjà era potència en recerca, empreses emergents, cinema i diplomàcia internacional. Aquella aura de simpatia i bones maneres ha anat desapareixent sota el pes de les bombes, arran (sobretot) de la desproporció entre la legítima defensa i la resposta militar exercida. L’escena d’ambaixadors i diplomàtics aixecant-se i sortint de la sala de les Nacions Unides durant la intervenció de Benjamin Netanyahu ho deia tot. Ara, els acords impulsats per Trump per pacificar Gaza plantegen la legítima qüestió de si de vegades cal obrir la capsa del hard power per poder arribar a algun lloc. Ell mateix va dir que la seva política d’aranzels és, en el fons, una política de pau. Sense aranzels, va arribar a dir, ens abocàvem a una Tercera Guerra Mundial. El president s’autoproposava per al Nobel de la Pau, ell, el gran tensionador, el fatxenda, l’abusananos de la colla, el que fa servir les encaixades de mans com a torcebraços. Sembla que aquesta vegada li ha sortit bé. Fins i tot ha sortit prou bé a Netanyahu, que finalment s’allunya de cap procediment judicial per genocidi. La pregunta legítima és, doncs: el hard power funciona millor? 

Mirem el procés català, amb totes les distàncies: després d’una etapa en què l’independentisme va seduir el món amb urnes, somriures i banderes a les mans, sense llençar ni un sol paper a terra (ja que els “tumultos” eren fàcils de construir jurídicament) l’estat espanyol va respondre amb repressió, presó i exili: no hi havia soft que valgués. Es va imposar el hard power dels estats, de la porra, de la judicatura, de la llei interpretada com a venjança. Assistíem, segons sembla, a la fi definitiva de les vies pacífiques per a resoldre conflictes en el segle XXI: la llei del més fort preval, i no em busquis més les pessigolles. Va ser després, un cop aplicat el 155 i escarmentat el personal, quan es van obrir les suposades taules de diàleg, els acords de desjudicialització, les amnisties parcials, les grans promeses de “resoldre el conflicte”. Però no ens enganyem: aquesta aparença suau amaga la mateixa lògica de dominació. És una mà estesa que mai deixa anar del tot el garrot. El diàleg no ha servit per avançar, sinó per frenar, per reconduir, per domesticar el conflicte dins dels marges que el poder estatal considera acceptables. Tot plegat acompanyat d’una gran llista d’incompliments, i d’una evident agenda d’espanyolització de la població catalana. Per tant, no ha estat, ni tan sols, una freda (les porres) i una de calenta (el diàleg): ha estat una de freda i una de congelada. 

L’independentisme, si vol tornar a ser un moviment que es faci respectar, haurà de ser capaç de caure bé i també de fer por

I aquí s’obre el debat més incòmode per a l’independentisme català: com gestionar, ara, el seu propi soft i hard? Un moviment emancipador pot permetre’s ser sempre suau, dialogant, institucional? La seva versió soft ha tingut èxits (ha generat empatia, ha evitat el descrèdit internacional, ha posat el focus damunt la causa i l’ha legitimada), però també ha consolidat la idea que l’independentisme no és prou perillós. Fins i tot, arran de l’error de no haver aguantat l’octubre del 2017, corre el risc de consolidar la imatge de moviment inofensiu que no cal prendre’s seriosament (d’aquí que el PSOE es pugui permetre incompliments a tort i a dret). Molts consideren que el discurs antiimmigració és l’enyorada o actualitzada versió hard de l’independentisme, però jo ho dubto. De fet, crec que és un discurs que ens distreu deliberadament del tema principal. Que ens debilita, i no perquè es tracti de cap tema tabú: simplement, és un símptoma d’impotència (de la mateixa manera que ho és parlar ara del dret a l’avortament). Com que no sé com afrontar el tema principal, o com que no tinc prou forces per fer-ho, em concentro en altres debats. Trec el cap i surfejo l’onada, sí, però alhora desaparec. 

El repte no és triar entre soft i hard, que és on volen dur-nos els bullies de la classe (que si ploramiques, que si victimistes, que si no n’hi ha prou amb tenir raó), sinó de tenir una versió pròpia i eficaç d’ambdós estils. L’independentisme, si vol tornar a ser un moviment que es faci respectar, haurà de ser capaç de caure bé i també de fer por. Per fer això no cal donar la raó a Trump, que no la té, ni tampoc a Pablo Iglesias, que encara la té menys. L’única condició és l’eficàcia: que el teu soft sigui eficaç, i que el teu hard també ho sigui (en altres paraules: les teves amenaces han de ser creïbles). Dialogar i negociar no és un símptoma de feblesa, de la mateixa manera que ser intransigent no és un senyal de fermesa per si sol. El que és un símptoma de feblesa és no obtenir resultats tangibles en les negociacions, pel fet de no tenir prou força coercitiva. Per altra banda, tampoc es pot confondre la fermesa amb ser un perfecte imbècil (o un vulgar pinxo de cantonada). El que cal és un moviment que sigui més efectiu que la versió soft i la versió hard del seu adversari. Nosaltres no tenim sobirania ni poder militar, però hem demostrat que sabem fer mal. Rere el més blanc dels lliris o el més dolç dels somriures, hi pot haver amagada una còsmica (i secular) mala llet. O bé, com em deia fa poc un gat vell, tot ansiolític pot administrar-se com a supositori.