Solies dur dos anells de plata: lo primer mesurava un centímetre i mig d'amplada, més o menys, i mostrava cinc estrelles dibuixades, amb un cert relleu, que recorrien tota la circumferència. No sobresortien pas del perfil, sinó que s'afonaven cap a l'interior, formant un petit clot de no gaire profunditat, com si fos un motle. L'altre, era un cèrcol més prim amb una sargantana gitada al seu interior. Era un petit forat amb la forma del rèptil, de manera que la cavitat menuda que ocupava l'animalet permetia vore la carn del teu dit. Quan vas morir, Pep va anar a un joier i li va demanar que en fes cinc còpies idèntiques de cadascun. Los va posar tots mesclats dins d'una bossa de vellut granatosa i als amics més propers mos va demanar d'agafar-ne un. A cegues, per insaculació. Tots vam ser mans innocents, per separat. Avui en dia, encara no sabem qui porta l'original perquè, d'alguna manera, tots ho són. Avui en dia, és com si no te n'haguesses anat del tot perquè, d'alguna manera, encara hi ets.
Diuen que una persona mai no mor completament mentre hi haja algú que la recorde. Això és lo que fem cada any quan s'apropa l'aniversari de les teues vacances eternes. Te'n vas anar un tretze d'abril de 2011 —tot just avui fa quinze anys— i, des de llavors, lo dissabte més proper a esta data natros quedem per a recordar-te. Fem lo vermut, cadascú porta alguna cosa de menjar i la conversa s'allarga fins a mitja tarda. Ho fem al Bar Xupito, allí baix de casa teua (a la mateixa escala que Pep i Anna Rosa, que per alguna cosa éreu veïns, a més d'íntims amics i companys de professió). Ara es diu Nou Xupito perquè va canviar de propietaris, però manté l'essència de quan hi anàvem. De fet, hi ha un tamboret amb una placa on hi posa el teu nom: Norbert. És on solies seure i mos acompanyes invisible i vigilant. I malgrat que recentment lo local ha renovat lo mobiliari, aquell tamboret s'ha salvat de la crema, com si fos lo millor ninot de la falla, i ara lluïx esplèndid a casa ta filla, una dona feta i dreta que conserva la profunditat estalzí de la teua mirada i que va esdevenir la sorpresa més ben guardada que mos tenies preparada després de marxar.
Com hauràs endevinat, lo Pep que esmento més amunt és Pep Cruz. Ell va tindre la idea de regalar-mos los anells (a mi em va tocar lo de les estrelles) i és l'ànima de les trobades anuals que mos reunixen a totes les teues amistats: actors, actrius, persones del món de la interpretació, tècnics, responsables de sala, directors, gent del teatre, familiars, músics, veïns. T'agradarà saber que el teu més lleial testament és que els amics —diversos i variats com som— mos hem heretat los uns als altres. Mos unix l'estima que et teníem. Som lo teu univers i amb això n'hi ha prou. A més, cada any fem marxandatge, com si mo'n anéssem de concert: xapes, imants de nevera, fotocòpies de dibuixos que feies (quin traç tenies, bandido!), gorres i, sobretot, globus blancs sobre els quals hem fet estampar la teua cara. Abans de dinar n'agafem un cadascun i caminem fins a una petita zona de vianants on los amollem al cel de Barcelona mentre tots alhora cridem lo teu nom. Qui mos veja deu pensar que estem mig bojos, però mos és igual perquè potser sí que té raó i tots tenim un copet de ratera, com tu.
Tenies una mescla del Tornassol i el Capità Haddock que admiraves; del Shakespeare i Txékhov que interpretares. Cada any, i ja en van quinze, te recordem amollant al cel de Barcelona un globus blanc amb la teua cara estampada perquè diuen que una persona mai no mor completament mentre hi haja algú que la recorde.
Enguany, que complixo trenta anys als escenaris, recordo lo meu primer concert a Barcelona, a principis del segle XXI, quan ni tenia cap disc publicat. Va ser a una sala menudeta de Gràcia —on si no?— i encara no mos coneixíem. Lo bar no havia obert i de cop vas aparèixer. Vas vindre convençut de cara a mi, que estava asseguda al brancal esperant que aixequessen la persiana, i em vas preguntar directament si jo era jo. Se veu que havies llegit alguns versos meus que una amiga comuna havia compartit amb tu i vas decidir traure el nas i conèixer aquella xica del Delta de l'Ebre en persona. I ja veus, des d'aleshores, inseparables. Missatges al mòbil de matinada, cerveses inacabables, mal de panxa de tant de riure i l'afició compartida de saber-mos de memòria los còmics de Tintín. De fet, bona part de les nostres converses sempre era utilitzant diàlegs literals del mític reporter d'Hergé i la seua tropa. Tu, tenies una mescla de Tornassol i Capità Haddock, amb una certa pàtina de malenconia, anàrquic, lliure, amb un punt de mala llet, bondadós i una mica foll. Com si portesses damunt teu un fragment de cadascun dels personatges i dels autors que havies interpretat al teatre: Molière, Shakespeare, Txékhov, Rusiñol.
Una nit de tantes nits me vas presentar Pep. A tu et devem la nostra amistat. Vam quedar per anar a un concert i fer un mos junts i em vas dir: hi vindré amb un amic. I resulta que l'amic era Pep Cruz. I aquella nit vam tancar tots los bars de Gràcia que encara trobàvem oberts, picant les reixes, dient contrasenyes per a entrar-hi i fent temps perquè em sortís lo primer tren de tornada a Tortosa. Des de llavors, quan vaig a Barcelona, molt sovint dormo a casa d'ell i sempre et recordem, ja siga amb anècdotes personals o històries relacionades amb los teus doblatges o els teus papers en sèries de televisió. Mira que vas marxar prompte, amb només 55 anys, i mira que et va donar temps de fer coses. Fins que et vas dixar anar i al Hamlet que interpretares se li va trencar el noble cor en l'escena final.
Lo teu últim Nadal vaig voler entregar-te un detall especial: te vaig regalar el meu propi Tintín al Tibet, la nostra aventura preferida de tots los seus còmics. La sorpresa va ser que, en desembolicar el teu paquet, també em vas regalar lo teu exemplar. Sense parlar-mos-ho havíem tingut la mateixa idea. De manera que allò va ser més aviat un intercanvi, com un llegat i un comiat. A dins d'aquelles pàgines hi ha una escena que mos atrapava especialment: una bufanda groga emmarcada dins la visió d'uns prismàtics. És un moment clau en l'argument, una pista que ajuda el protagonista a no defallir. Quan tothom dona per mort el seu amic Xang, víctima d'un accident d'avió a l'Himàlaia, Tintín té la certesa que encara és viu i ho arrisca tot per a anar-lo a trobar. De fet, és l'única aventura en què el famós protagonista no s'enfronta a cap enemic, sinó que la seua lluita és la recerca d'un bon amic.
En aquella època, Bufandes grogues va ser el nom que vaig triar per a un programa setmanal de cultura que vaig dirigir i presentar a Ràdio Tortosa. Aquella senzilla vinyeta de ficció es va convertir en dues bufandes reals que vaig fer teixir a una amiga i que lluíem orgullosos quan arribava l'hivern. La meua bufanda se'n va anar amb tu, incinerada. I la teua la guardo, com l'anell amb estrelles. La dedicatòria que et vaig escriure al meu tercer disc, l'últim que vas poder escoltar, és lo mateix text que Pep va triar per al recordatori del teu decés: "Norbert, lo coet de Tintín et portarà a la lluna. Allà no hi ha gravetat". Segur que l'Artemis ha detectat la teua energia en passar per la seua cara oculta. Esperem que continue sent així i que tot allò que et pesava a la Terra ara et siga lleuger a l'espai.