Per a sorpresa d'absolutament ningú, les eleccions convocades amb la crisi d’habitatge com a argument principal s’han convertit en un ball de candidats, això és, en un ball d’egos. Dels noms que els partits escullen per a representar-se —i del mètode com escullen aquests noms— se’n poden extreure conclusions que revelen com són els partits en qüestió. De fet, se’n poden extreure veritats que van molt més enllà del que expliciten davant dels mitjans les cares visibles de les marques electorals que competeixen: una cosa és la comunicació política i una altra de molt diferent és la política. Aquesta darrera sempre passa de portes endins i, per això, s’ha de llegir entre línies.
Els noms fan la cosa, perquè que Junts i el PNC de Marta Pascal concorrin Junts a les eleccions espanyoles no és un gest innocent. Per variar, es tracta d’un pacte que no ha estat consultat a les bases del partit. Marta Pascal, l’any 2020, era partidària de l’opció "més moderada, més gradualista, més de fer política útil". Va explicar que, per aquest motiu, s’havia adonat que Junts no era el seu espai. Haver de llegir entre línies és cavil·lar per què torna a ser el seu espai, fins al punt que Junts accedeix a pactar-hi. De vegades, les xarxes socials són un femer, però per posar context al moment que viu el partit, cal tenir en compte això que en Josep Costa —que va ser diputat per Junts i vicepresident del Parlament de Catalunya— explicava a X fa pocs dies: "El gener del 2018, la Marta Pascal es va reunir en secret amb Rubalcaba, és a dir, amb l’estat profund. El PDECat la va defenestrar per aquesta traïció". Sovint, el nom no fa la cosa. En política, però, els noms no són només noms, i sembla que la Marta Pascal encarna perfectament la direcció que ha decidit prendre Junts.
El programa de l’esquerra espanyola, el país que vol l’esquerra espanyola, tot el que és l’esquerra espanyola pot resumir-se amb tan sols un parell de mots: Ada Colau
El que tampoc no s’ha consultat a les bases és l’acord entre ERC i Podem. L’acord entre ERC i Podem perquè Gabriel Rufián no se'n vagi a pasturar als prats verds del Frente Amplio, vull dir. Sovint, el nom no fa la cosa. Que Rufián encapçali la candidatura d’ERC a Madrid, però, és prou esclaridor, perquè no hi ha ningú que personifiqui amb més diligència el gir obertament espanyolista dels republicans. El diputat d’ERC al Congreso ha passat de dir que s’hi estaria només divuit mesos a posar com a condició per a continuar essent diputat d’ERC un pacte amb Podemos, el partit on es gesta la mena de catalanofòbia que converteix tots els catalans en racistes per —per exemple— voler transferir les competències en immigració. Gabriel Rufián s’ha passejat per l’esquerra espanyola —i espanyolista— amb el plomatge desplegat com un paó, oferint-se al millor postor. Que a ERC no només li ho hagin permès, sinó que, a més a més, hagin acabat cedint al seu xantatge, envia el missatge que els pactes que esborren l’eix nacional i el xantatge en qüestió ja els van bé. Alguns s’entesten a defensar que hi ha ERC al marge de Rufián, però la veritat és que cada vegada costa més de creure.
En darrer lloc, però no menys important si parlem d’egos i vanitat, hi ha un nom que competeix frec a frec amb el dandi de Santa Coloma: Ada Colau. Oh, Ada Colau! La nostra princesa de la lluita per l’habitatge, la nostra ionqui de l’atenció mediàtica. El programa de l’esquerra espanyola, el país que vol l’esquerra espanyola, tot el que és l’esquerra espanyola pot resumir-se amb tan sols un parell de mots: Ada Colau. És realment còmic que una part de l’esquerra espanyola s’entesti a canviar de marca per dotar d’èpica, d’excepcionalitat i d’acord extraordinari el que en realitat és el mateix espai de sempre metamorfosejant com ho fa sempre. Aquesta vegada, se les prometen felices amb la crisi d’habitatge perquè assumeixen que el vent els bufa a favor. Déu nos en guard que qui va ser alcaldessa de Barcelona durant vuit anys —i no va prendre cap mesura palpable per capgirar la situació de l'habitatge— arribi a tenir mai cap mena de poder de decisió sobre el tema. Sovint, el nom no fa la cosa. En el cas del Frente Amplio, però, sembla que tenen poca cosa més que Colau.