No recordo quan va ser l’últim debat de política general al Parlament mínimament interessant. Després de l’aplicació del 155, la mal anomenada "pacificació" (com tothom pot veure) ha tingut el preu de reduir l’autogovern català a una delegació administrativa condicionada, i vigilada, on els debats només poden versar sobre una inamovible àrea competencial. Ja no hi ha discussions interessants sobre els drets històrics, ni sobre la voluntat de decidir el futur propi, ni tan sols sobre sobiranies compartides o models lingüístics i educatius autòctons. L’ensenyament, la llengua, els mitjans de comunicació públics, el model social, la capacitat normativa fiscal, les infraestructures, el sistema sanitari, absolutament tot ha quedat tan incapacitat i vigilat per una política de fets consumats que considera que només som una comunitat autònoma com totes les altres (que és el que som legalment parlant). Un sistema polític castrat, esterilitzat, escapçat per una llista de competències enumerada en un Estatut que no vam votar, i que fins i tot així sempre apareix limitada, condicionada o neutralitzada per la legislació espanyola. El 155 ens va recordar que l’autogovern ja no és un pacte, sinó una imposició o una concessió graciosa, i que, per tant, l’única política veritable, la que compta de debò, és la que es fa al Congrés dels Diputats. Podem criticar Rufián, i ho fem amb total convicció, però Rufián només és un exemple gràfic de qui s’ha conformat amb aquesta evidència: puix que ja només existeix la política espanyola, posem-nos a fer política espanyola.
Fins ara, els partits polítics catalans, o concretament catalanistes, sobiranistes, nacionalistes, independentistes (ras i curt, els que anomenem "d’obediència catalana") havien defugit del sucursalisme com de la pesta. La recuperació d’un cert autogovern l’any 77 obligava moralment, especialment arran de la impertorbable autoestima exercida pel partit de Jordi Pujol (malgrat tantes temptacions d’entrar al govern espanyol) i per Esquerra Republicana (que sempre va voler tenir una veu pròpia i independent), a diferenciar de manera clara entre política catalana i política espanyola amb el termòmetre diferenciador del sucursalisme: el PSC era (com és) una sucursal del PSOE de Ferraz, i el PP català una sucursal del PP del carrer Gènova, i es tractava, sobretot, d’evitar aquesta deriva per tal de conferir a Catalunya una política autòctona, autoreferencial, en cert sentit, un microclima polític sobirà. Miquel Roca va ser qui primer va intentar diluir les sigles que ell representava en una operació reformista estatal, anant, en aquest sentit, més enllà que el mateix Duran i Lleida: es tractava ja no d’influir a Madrid a través d’un Grup Català, sinó de fer un grup espanyol amb sensibilitat plurinacional, capaç de reformar els defectes de la mateixa Constitució de la qual Roca era pare.
Ara, per primer cop des d’aleshores, ERC s'afegeix a un grup espanyol sota la idea principal (idea o pretext) d’aturar l’extrema dreta. I ho fa guiada per Podemos, el partit que considera, per exemple, que els catalans no podem tenir competències en immigració. En aquest cas, en efecte, l’aposta dissol molt més la dinàmica pròpia tradicional i sembla renunciar, directament, a una política catalana que ja no li sembla que serveixi de res (o de gaire). Vindria a dir, de manera subliminar, que si el procés no va aconseguir els seus objectius cal assumir-ho i adaptar-s’hi i, en conseqüència, passar a fer directament política on realment es decideixen coses: l’espanyola. Esquerres i dretes. Rojos i nacionals. La Revuelta o El Hormiguero.
Tornem a ser als anys trenta, quan els partits catalans també van veure’s immersos en una guerra que no era la seva, però per la qual, com sempre, acabaven rebent i acabaven morint
Això és culpa de Rufián i també és culpa nostra, col·lectiva, el símptoma de l’assumpció directa d’un nou ordre on Catalunya no té cap possibilitat de tenir veu pròpia si no és dissolent-se en el gran Cola Cao peninsular. Seria l’admissió que el 155 és invencible, que no només no tindrem la independència sinó que no tindrem ni tan sols l’Estatut que vam votar, i que aquestes són les regles del joc amb què hem de jugar. Que obrim els ulls, que despertem, que "la república no existe, idiota" i que ara hi ha una prioritat que passa per damunt de totes les altres, que és "aider l’Espagne" i vèncer el feixisme. Som allà mateix, als anys trenta, quan els partits catalans també van veure’s immersos en una guerra que no era la seva, però per la qual, com sempre, acabaven rebent i acabaven morint. Jo no sé si cal arribar a l’extrem d’Aliança Catalana, que directament no s’hi presenta, tot vestint de coherència el que és regalar tots els vots del seu espai a Vox (que ara, a Catalunya, s’expressa casualment en un català impecable). Hi ha una altra via, que és la de provar de ser útil allà sense perdre la sobirania política aquí, i que sens dubte en aquesta legislatura hauria hagut de presentar resultats més notoris. Però que com a mínim "fa sa guerra", és identificable de manera independent de les marques espanyoles i sap que les regles del joc també es marquen a Europa. Més que sucursalitzar les seves sigles a Catalunya, en aquest cas la idea ha estat sempre obrir una sucursal pròpia a Madrid. No, no és el mateix.
Si aquesta opció s’exerceix bé, procurant evitar d’una punyetera vegada que l’interlocutor a Madrid ens enganyi sistemàticament, si més que cobrar per avançat (que és una cosa materialment impossible) es posa un termini estricte, breu i inamovible a tots els acords sense que se n’incompleixi ni un, i es fa que aquests acords tinguin veritables efectes pel que fa a la sobirania catalana, aleshores estaríem fent el contrari que proposa Rufián: si es fa bé, és Madrid qui pot esdevenir una sucursal de Catalunya. Això és el que veritablement, i molt més enllà del debat entre rojos i nacionals, els fa pànic ara, com ja els en feia durant els anys trenta. Ni Cambó ni Rahola no haurien hagut mai de ser ministres: el futur d’Espanya només pot estar veritablement en mans catalanes si es decideix des de Barcelona. Ja sigui pel pes dels vots en les eleccions generals, ja sigui pel pes dels vots en els referèndums.