Bob Prevost, o sigui, el papa Lleó XIV, s'ha donat la mà amb un altre Bob de la seva zona, el cantant Bob Dylan. El Papa ja s'està acostumant al fet que de tant en tant, entre diplomàtics i eclesiàstics, li arribi algun excèntric rocker o cèlebres cantants. Ja va ser el cas de Patti Smith, i ara ha estat Bob Dylan, que s'ha presentat amb una caputxa fosca al palau apostòlic. Però ell no és només un cantant consagrat, sinó un Premi Nobel. De Literatura, en concret.
Bob Dylan (que en realitat es diu Robert Allen Zimmerman) neix a Duluth, Minnesota, el 1941 i ha passat del folk acústic de protesta (amb himnes generacionals com Blowing in the Wind o The Times They Are a-Changing) a la revolució del rock elèctric explorant posteriorment el country i acostant-se a gèneres més espirituals com el gòspel. Coneixem Dylan com a cantant, però sovint s'oblida que és Premi Nobel de Literatura. Li van concedir el 2016 per haver creat "expressions poètiques" dins la tradició de la cançó als Estats Units. En aquell moment va aixecar polseguera perquè no va voler recollir el premi a la cerimònia pública ni fer el discurs —condició per rebre el guardó—. Li van concedir que ho fes més tard i en privat.
Diversos moviments socials i polítics han volgut capitalitzar Bob Dylan, però ell ha estat un cantant escriptor anguila. En ple Concili Vaticà II va simbolitzar la protesta i se'l va connectar amb el moviment pels drets civils i el pacifisme. Però de seguida va voler rebutjar ser portaveu de cap moviment. De fet, va explicitar que no volia ser instrumentalitzat, que no volia escriure per a organitzacions, que no era un líder ideològic i que el seu era un camí autèntic d'expressió artística individual sense etiquetes. D'aquí neix el seu escepticisme institucional davant la "política partidista instrument del diable" o també titllada "d'esport per a les elits".
Amb una espiritualitat a la seva manera, parla de Déu sovint a les entrevistes. Ha afirmat per exemple que ha escrit "alguns èxits de veritat" i dic amb tota sinceritat que "la inspiració és divina"
Dylan, l'any 1983, cantava a Don't Fall Apart on Me Tonight que "saps, ja ni tan sols s'està segur al palau del papa". (You know, it ain't even safe no more / In the palace of the Pope). Tanmateix, a ell sembla que els palaus dels papes no li fan por. Bob Dylan ja s'havia trobat amb Joan Pau II el 1997 i s'hi ha passejat sense signes de nerviosisme aquesta setmana.
Amb una espiritualitat a la seva manera, parla de Déu sovint a les entrevistes. Ha afirmat per exemple que ha escrit "alguns èxits de veritat" i dic amb tota sinceritat que "la inspiració és divina". "Fins que Jesús se'm va fer real d'aquesta manera, no vaig poder entendre-ho", ha confessat.
Lliure i dissident, Dylan és un potent símbol nord-americà al Vaticà, reunit amb el papa Bob Prevost. La icònica instantània dels dos Bobs més famosos del Midwest dels Estats Units ofereix subtext: precisament en un moment convuls i de canvi al país natal dels dos personatges públics, mentre els Estats Units estan votant el seu destí a les eleccions de mig mandat, el Papa rep un poeta dels Estats Units i parlen de música. Podria semblar una frivolitat. També podria ser un signe, o una picada d'ull al món.