No vull tenir més fills

“Esperem bessonada!” Li diu en Daniel a la seva mare. La seva cara és de terror. Per sort, només és una broma. Quan vam començar a sortir, jo volia acollir, però per logística familiar vam decidir que no. Sembla cruel dir-ho, però no volem tenir més fills; ja els hem tingut amb les nostres parelles anteriors. No és només que se’ns hagi covat l’arròs i no vulguem, a la nostra edat, la responsabilitat de criar un nounat, sinó que les nostres prioritats són unes altres. A part, sabem que precisament els fills no són l’elixir de la unió eterna d’una parella, sinó tot el contrari. Malgrat que no hem tingut fills comuns, pràcticament sempre estem amb els meus, que són petits, i som una modern family. El primer cop que una amiga va dir en veu alta que no pensava tenir més fills, no ho vaig entendre. Jo en tenia uns trenta i només volia quedar-me embarassada. Ella, uns quaranta i escaig, i ja tenia dues nenes, d'onze i vuit anys. “Quina mandra tornar a començar!”, va exclamar. Jo no només no la vaig entendre, sinó que la vaig jutjar. Amb el que costa tenir fills sans, amb la sort que tenim de poder-los mantenir... Com era capaç de renunciar a aquesta benedicció? Mira que la meva vida ha girat entorn de la maternitat i he patit avortaments que encara m’han fet sentir més com en soc d’afortunada de poder tenir fills. Però ara, a punt de fer quaranta-cinc anys, l’entenc perfectament. I per això agraeixo que la meva parella actual no m’ho hagi demanat mai.

Precisament, tinc una amiga que està a punt de trencar amb el seu xicot per aquest tema. Amb quaranta-dos anys i filles criades que passen dels vuit, la seva nova parella —una mica més jove— vol ser pare. I ella s'estima més separar-se d’una relació que va bé que no pas tornar a passar pels cotxets, els biberons, el mal d’escàpules i els plors a mitjanit. “No és l’embaràs, són els cinc anys (pel cap baix) que em passaré sense tenir vida”, em diu. “Ara, malgrat que tinc la càrrega mental d’educar les meves filles, almenys puc dormir”, s’intenta justificar. Sí, sí, només les que hem passat per això sabem del que parlo. Una de les raons per les quals no vaig tenir el tercer fill és perquè, després de tants anys sense dormir (vivia sola amb dues criatures que es portaven un parell d’anys), vaig veure que no resistiria un parell d’anys més de fer les hores curtes. Una nit, em van aixecar entre l’un i l’altre una dotzena de vegades i em vaig posar a plorar dient: “A la mama li agafarà alguna cosa”. No dormir no et fa, ni de bon tros, més bona persona. Suposo que per la raó contrària —per no haver-se ocupat gaire dels fills— hi ha homes que, passats els cinquanta, s'atreveixen a tenir-ne més amb dones vint anys més joves. “Si comences una relació amb una de trenta, saps que hi haurà partit”, li recrimino a un conegut que m’explica que la nova parella vol procrear.

Això de posposar la maternitat amb els òvuls al congelador és com quan no tires el menjar que ha sobrat directament a la brossa

No vull generalitzar ni posar gènere al tema, després de llegir el nou llibre d’Álvaro Colomer In Vitro. Li deixo un missatge per WhatsApp en què li dic (encara que soni fatal): “M’has fet sentir la fredor de la teva palla en aquell hospital de fertilitat”. No creia que cap home pogués escriure així sobre els frustrants sentiments de la fertilitat assistida o, com ell subtitula el llibre, “una història cultural de la destrucció de les dones”. Precisament, moltes dones que no volen ser unes tradwives de manual m’expliquen que s’han congelat òvuls fins que no trobin una parella que estigui a l'altura. De vegades, opino, és més el joc de les cadires que un romanticisme de manual. El timing més que la idoneïtat. Espero equivocar-me, però això de posposar la maternitat amb els òvuls al congelador és com quan no tires el menjar que ha sobrat directament a la brossa. El poses en un tupper, amb la il·lusió que t’ho menjaràs l’endemà, però acabes picant alguna cosa a un bar després de la feina i l’acabes llençant al cap d’una setmana. N'hi ha que necessiten dir adeu a la idea que s’havien fet de vida de manera gradual. Precisament, les meves tres millors amigues no han volgut tenir fills o, quan hi han pensat, ja era massa tard. Però cap drama com el que jo feia cada vegada que em venia la regla. “Què faries ara si et quedes embarassada?”, em pregunten. És molt graciós, perquè els meus fills no volen que tingui cap més fill. “Només volem que ens cuidis a nosaltres dos. El papa, com si en té vint més!”. I és que a les mares els demanem una exclusivitat egoista i ens encanta que estiguin sempre per nosaltres, esperant-nos amb una sopeta al sofà. I això que cada vegada que veig un nadó a un cotxet em quedo embadalida i haig de serrar les dents per no anar i abraçar-lo. Perquè el que recordo amb més estima és la lluna de pell amb els meus fills quan els tenia sobre el meu pit. “N'has tingut dos perquè has tingut nena i nen”. La veritat és que sempre havia volgut una nena. Amb les pèrdues gestacionals ja tant m'era el sexe, només el volia viu. Que després he entès com n'és d’important que estigui sa, també. Això sí, si no és nena i nen (volia que la gran fos ella), que siguin dues nenes. I haig de dir que a mi amb el meu fill se me n'ha anat totalment l’olla. Odiava quan les mares italianes m’explicaven la seva obsessió amb el figlio maschio. Però és que, fins i tot, m’he divertit més triant outfits blaus o americanes que vestits roses. Ho sé, una visió molt sexista, però soc del 81. “No vull tenir més fills”, em va dir un platònic i va ser quan vaig decidir que em casaria amb un altre. El meu desig de ser mare era més gran que tot.