L’apagada de dilluns passat va tornar-nos sortosament a la felicitat dels anys noranta, amb aquella estúpida però fervent tendència que tenim els humans a clausurar el passat a través de l’engany de la nostàlgia. En efecte, mercès a la caiguda de la telefonia mòbil, els habitants peninsulars vam poder experimentar de nou la magnífica sensació de no rebre cap notificació electrònica durant unes hores, la proverbial vivència d’estar fora de cobertura i sentir-nos allunyats de la disponibilitat familiar o les operadores sud-americanes que et bombardegen amb ofertes absurdes. Primer, la sensació d’abocament a l’abisme del soliloqui feia certa basarda; no obstant això, passades unes hores, hom vivia la mar de tranquil allunyat de les trucades urgents, sabent que no passa res si et perds una piulada hilarant dels nostres monologuistes o el nou oufit de les influencers de la tribu.
Entenc que el conciutadà arrufi el nas, preocupant-se per l’esdevenir de les operacions quirúrgiques i la claustrofòbia de la gent que va quedar-se unes hores atrapada dins d’un tren; però en aquest àmbit tampoc no va passar gaire cosa, car ningú no va resultar sepultat per la foscor a cap hospital i, al capdavall, això de Rodalies és una puta merda àdhuc els dies en els quals hi ha energia a dojo. A mi em va plaure especialment trescar per Ciutat Vella, perquè, sense l’ajuda de Google Maps i amb el vomitiu comerç del meu barri curull de persianes a mig baixar, podies passejar pel carrer del Pi com a les èpoques preolímpiques, sense fer eslàloms entre bandades de grups d’estudiants francesos i senyores entenimentades del nord enllà que —en arribar a Barcelona— celebren els seus darrers àtoms de solteria amb una cigala ben grossa a la testa. Recuperar la ciutat, quina temeritat més utòpica!
La notícia d’aquesta apagada és que no ha passat res de res. Seixanta milions de persones s’han quedat sense llum i han pogut sobreviure.
La confusió dels catalans durant l’apagada no vingué donada per la poca consuetud de tornar a mirar-se el món sense l’ajut d’una pantalla. Contràriament, el neguit sorgí d’estar obligats a baixar de nou al carrer i petar la xerrada amb els veïns, d’improvisar dinars a base dels cigrons que els catalans sempre guardem al rebost per-si-de-cas-passa-alguna-cosa, i fins i tot del vertigen que ens provocà tornar a casa i xerrar amb la costella més d’un quart d’hora, cercant temes alternatius a la feina, el temps o com de jolius ens ha fet Hansi Flick. De sobte, el carrer va tintar-se de cert aire pandèmic, amb els coloms menjant-se rosegons de pa i les avingudes parlant soles amb els semàfors incolors. Però d’això també en tenim el cul pelat i, avesats a la vida pròspera, sabíem que tard o d’hora tornaria la llum i l’experiència de l’apagada no ens faria millors; simplement, ens regalaria un gojós parèntesi.
Jo demanaria a la providència que la pròxima apagada sigui un pèl més fosca, encara que només es tracti d’uns dies. Si cal, per poder gaudir d’aquest descans del món hiperveloç, a casa fins i tot estem disposats a comprar el kit que ens ha recomanat la ploma de la Von der Leyen, amb el collons de transistor inclòs. Servidor estaria encantat d’unes hores més de plusvàlua, en què no tornés a passar gaire cosa, en què quan acabés la llum tot déu fotés el favor d’anar al llit —com fan als països mínimament civilitzats— o encengués una espelma només per gaudir de la sinuositat de la flama. La notícia d’aquesta apagada és que, de passar, no ha passat res de res. Seixanta milions de persones s’han quedat sense llum i han pogut sobreviure, els nostres electrodomèstics han guardat un 80 % dels aliments relativament frescos; no hem passat gana, ni privacions, ni tan sols por.
Que no passi res és la millor de les notícies, sobretot quan els nous déus de la tecnologia ens distreuen a base de tarar-nos l’atenció amb un món de brunzits i notificacions contínues. Les crisis del Primer Món només són unes horetes expressament ordides per exercitar els guionistes distòpics i les sogres conspiranoiques. Sortosament, la llum tornà ràpidament, ahir ja anàvem tant de cul com abans i avui tot déu ja pot saber quin és el papable que encapçala les travesses o si Donald Trump ha eructat després del brunch. Jo enyoraré el tedi d’aquest dilluns magnífic, puix que, per veure-hi una mica clar (contràriament al tòpic de la criminologia nostrada), sovint cal posar una mica de foscor a la llum.