Es repeteix fins a no poder més que el futur judicial de Begoña Gómez dependrà d’un jurat “ideologitzat”, que a Madrid —segons alguns opinadors mancats de base racional— serà inevitablement de dretes perquè així van ser les darreres eleccions autonòmiques. Aquestes afirmacions no només són incorrectes, sinó que pretenen sembrar dubtes sobre la justícia abans que el procediment comenci. I la millor manera de combatre les mentides és amb fets, dades i una mica de pedagogia democràtica.
La Llei orgànica del Tribunal del Jurat es va aprovar el 1995 amb una majoria clara al Congrés dels Diputats: 182 vots a favor i 124 abstencions, aquestes últimes del Partit Popular. El PSOE, aleshores al govern espanyol, va impulsar i presentar la norma com un avenç democràtic, donant compliment a un mandat exprés de la Constitució de 1978 —l’article 125— que reconeixia el dret dels ciutadans de participar en l'Administració de justícia. Lluny de ser una extravagància, el jurat es va concebre com un instrument per acostar la justícia al poble, reforçar-ne la legitimitat i garantir que les decisions més greus s’adoptessin amb participació ciutadana. El Partit Popular no es va atrevir a votar-hi en contra, però tampoc no va voler donar-hi suport, de manera que es va abstenir en bloc. Així, la llei va tirar endavant amb el suport de la majoria socialista i d’altres grups, liquidant un deute democràtic.
I, tanmateix, després de gairebé trenta anys de vigència, justament quan un cas de gran rellevància política recau en un jurat, apareixen els atacs contra aquesta institució. La paradoxa és evident: durant anys s’han denunciat el corporativisme judicial, la politització dels alts tribunals i els nomenaments per quotes partidistes al Consell General del Poder Judicial, i ara que una causa se sotmetrà al judici de ciutadans corrents, aliens a aquestes lògiques de poder, alguns —que se suposava que eren progressistes— posen en dubte el jurat com si fos manipulable. En realitat, la reacció diu més del cas que de la institució: el problema no rau en qui enjudicia, sinó en a qui s'enjudicia.
Convé recordar quelcom bàsic: el jurat espanyol no és un òrgan tècnic que dicti sentències complexes ni que hagi de resoldre diagnòstics impossibles. La seva funció és més limitada i, alhora, més transcendent: pronunciar-se sobre si uns fets han quedat provats o no. Ni més ni menys. No es requereixen coneixements especialitzats en dret —de fet, tenir-ne impedeix ser membre d’un jurat, perquè no resolen qüestions d’interpretació legal: el que s’exigeix és sentit comú, capacitat per escoltar proves, valorar testimonis i deliberar fins a arribar a una conclusió raonada. Aquesta és precisament la seva força: ciutadans des de la seva experiència vital jutjant fets, no aplicant tecnicismes ni resolent els embolics d’uns o altres.
A l’hora de decidir, la llei és clara. Per declarar provats fets desfavorables a l’acusat (culpabilitat) calen set dels nou vots, una majoria reforçada. En canvi, per als fets favorables (innocència) n’hi ha prou amb cinc. El jurat està dissenyat per protegir la presumpció d’innocència: si no hi ha set ciutadans convençuts de la culpabilitat, l’acusat es beneficia del dubte. No és una loteria ni una qüestió d’ideologies: és un sistema garantista que obliga a un consens molt ampli per poder perjudicar l’acusat.
Passem als números de Madrid, que alguns opinadors manipulen en una sincronitzada cascada de disseminació de mentides. A les darreres eleccions autonòmiques, el Partit Popular va obtenir el 47,3 % dels vots i Vox el 6,6 %, que suma aproximadament un 54 % de suport al bloc de dreta i ultradreta. Però hi ha una dada fonamental que se sol amagar: l’abstenció es va acostar al 30 %. És a dir, gairebé un terç del cens no va participar-hi. Dit d’una altra manera, aquest 54 % no és del cens, sinó del vot emès.
Si es calcula sobre el cens total, la suma del PP i Vox amb prou feines representa un 39 % de tots els ciutadans amb dret a vot. Aquí la manipulació es fa evident: una cosa són els resultats d’unes eleccions i una altra de ben diferent és el cens del qual s’extreuen els jurats.
Fem un exercici senzill: si agafem aquest 39 % i l’apliquem a un jurat de 9, el resultat és 3,5 membres. És a dir, tres o quatre jurats com a màxim. Tres i mig, que ni tan sols arriben a quatre, no constitueixen majoria per a res: ni per declarar fets desfavorables, que exigeixen set vots, ni per bloquejar fets favorables, que amb cinc ja queden assegurats. En altres paraules, fins i tot si aquesta translació fos real —i no ho és, perquè els jurats s’extreuen del cens, no dels vots emesos—, mai n'hi hauria prou per condemnar. Com a molt, confirmaria la presumpció d’innocència.
A més, en un judici amb jurat la persona acusada mai no està sola. Compta amb una defensa lletrada que no només pot, sinó que ha d’explicar les proves, ordenar els fets i convèncer el jurat. Aquesta és l’essència del procés: una defensa ben preparada, capaç de connectar amb el sentit comú dels ciutadans, pot revertir qualsevol prejudici inicial i conduir el jurat cap a una conclusió justa. Que la defensa no hagi previst que el cas fos enjudiciat per un jurat popular no suposa un desavantatge insalvable: implica, simplement, que el procés exigeix una preparació diferent, més didàctica, més directa, més propera al ciutadà.
No es tracta de defensar la justícia, sinó de blindar determinades persones davant d'un judici com qualsevol altre ciutadà
Per això resulta tan greu i irresponsable insistir en missatges alarmistes. El que pretenen no és informar, sinó desacreditar el jurat abans que es pronunciï. Volen preparar el terreny per cridar manipulació si la decisió no s’adiu amb els seus interessos. Però la realitat és una altra: el jurat és una institució democràtica robusta, dissenyada per protegir drets fonamentals, amb regles estrictes que afavoreixen l’acusat i amb un procediment de selecció que n'assegura la pluralitat. Que ara, justament quan la causa afecta persones vinculades a un eix de poder, es posi en dubte el jurat revela la veritable motivació: no es tracta de defensar la justícia, sinó de blindar determinades persones davant d'un judici com qualsevol altre ciutadà —no volen que la justícia sigui igual per a tothom.
La participació ciutadana en la justícia no és un risc, sinó una fortalesa. Obliga a fer que els procediments siguin comprensibles, que les proves s’expliquin amb claredat i que la legitimitat de la decisió no provingui només de la toga, sinó també de la comunitat. En països amb llarga tradició democràtica com França, els Estats Units o el Regne Unit ningú no qüestiona l’existència del jurat; aquí, en canvi, alguns s’entesten a caricaturitzar-lo cada cop que un cas polític o mediàtic arriba a les seves mans. Això no parla del jurat, sinó de la nostra manca de cultura democràtica i de la por d’alguns a perdre el monopoli del relat judicial.
El cas de Begoña Gómez s’hauria d’afrontar amb normalitat: serà jutjada, si s'escau —cosa que dependrà del règim de recursos, amb les garanties de sempre, amb un jurat sortejat del cens, amb majories reforçades i amb la presumpció d’innocència intacta. Que a Madrid un bloc polític obtingués majoria en unes autonòmiques no canvia res d’això. No determina la composició del jurat, no assegura una majoria hostil i, en cap cas, permet una condemna sense set de nou ciutadans convençuts. Qui digui el contrari o bé desconeix la llei, o bé vol enganyar. I, si no hi ha altre remei, sempre queda en mans del govern espanyol —diguem del marit— la possibilitat d’indult, un as a la màniga que tampoc no s’ha d’obviar ni oblidar.
En definitiva, el jurat espanyol és una aposta per la democràcia que es va aprovar amb majoria clara al Parlament i que protegeix millor que cap altre tribunal el principi d’innocència. Ni les eleccions ni els tertulians poden tòrcer aquesta realitat. Davant la confusió interessada, convé insistir en la veritat: el jurat no és el problema sinó part de la solució. Defensar-lo avui és defensar la justícia mateixa davant d'aquells que volen debilitar-la amb mentides.