"El Constitucional no serà un honrós retir"

Mentre les últimes onadetes del Ferragosto arriben a les platges, la mar de fons de la política i del poder cobra ja força al fòrum, i no només perquè aquesta mateixa setmana es reiniciarà l'activitat parlamentària. El reclam de poder aspiracional més pròxim és el nomenament de membres del Tribunal Constitucional que, malgrat les serps d'estiu i els estira-i-arronsa, sembla que es produirà els primers dies de setembre, incloent-hi els quatre membres previstos: els dos que competeixen al govern espanyol i els dos del CGPJ.

És evident que la qüestió està en marxa, més que res perquè ja ha començat la tasca del filtratge i desistiment i la de la crema de candidats avançant-se al que pugui succeir. Hauran llegit que si un no vol, que si un altre sembla segur, i a hores d'ara el millor és no fer gaire cas de tot això. Ningú que sàpiga de veritat el que es cou no vol parlar i ningú que estigui de veritat a un pèl de ser nomenat té gens d'interès a aparèixer... encara. I bé podria ser que alguns candidats dels quals avui ens diuen que no estan interessats, com Antonio del Moral, estiguin esborrant el sender per no veure's cremats, ja que persones que han de votar en aquest ple de nomenament, donen per fet que al juliol estava més que ben posicionat. Del Moral, sent de l'Opus, té una categoria professional que falta a altres que ja han arribat i que li reconeixen fins i tot els més esquerrans.

La qüestió no és tant que hi hagi moviment, sinó que s'acabi plasmant en un quartet que doni prestigi al Constitucional i torni al camí inicial, deixant de banda aquesta tendència a convertir-lo en un colofó de les carreres dels jutges, que han trobat una nova meta a la qual aspirar, més enllà del Tribunal Suprem. Aquesta presència hiperampliada de representants de la magistratura no és ni la més adequada per al Constitucional ni la que els constituents van preveure per a un òrgan que és l'intèrpret polític de la Constitució Espanyola, l'encarregat de plasmar en concrecions les directrius àmplies assenyalades per la Carta Magna. Per a aquest treball no cal sobrecarregar de jutges el tribunal, entre altres coses perquè el seu excessiu pes ha aconseguit anar virant el sentit d'aquest i fins i tot intentar convertir-lo en una espècie d'instància superior al TS. No només s'han encarregat d'engiponar una denominada "jurisdicció constitucional", sent com és un òrgan no-jurisdiccional i que no forma part del Poder Judicial, sinó que es va arribar al major dels despropòsits quan el PP va reformar la seva llei per permetre'ls executar resolucions en el cas català.

Al Tribunal Constitucional actual hi ha vuit membres procedents de la carrera judicial i fiscal i 3 catedràtics de Constitucional. Una proporció sens dubte inapropiada i que desvirtua el veritable sentit de l'òrgan. És més, el nombre de penalistes, entre aquest grup, ascendeix a la meitat. Un altre disbarat tractant-se de l'òrgan que és. Per això, una de les coses que s'haurien de tenir en compte en aquesta renovació és el restabliment d'aquests equilibris que són necessaris no només per al funcionament del TC sinó també per a la percepció que la ciutadania tingui del seu paper.

Seria necessari que el govern espanyol no caigués a la trampa d'assegurar llocs a jutges, per afinitat o per serveis prestats, i s'aboqués a buscar perfils més amplis dins del món jurídic en els quals, a més i és molt important, la mediocritat quedés a un costat

Expliquen les cròniques que quan va caldre anomenar el primer Constitucional de la democràcia, tant el PSOE com l'UCD es van conjurar per elegir juristes els coneixements teòrics plenament reconeguts dels quals vinguessin a més avalats per una bona experiència forense o judicial. Van establir llavors una base de noms molt prestigiosos i en els que es conjugaven els experts en Dret Internacional, Dret Mercantil, constitucionalistes, administrativistes, foralistes, romanistes i civilistes, processalistes, algun penalista i la temptativa de comptar amb un laboralista. On ha quedat aquest doble afany de la recerca de l'excel·lència i de la pluralitat de les disciplines jurídiques, tan necessàries per interpretar els preceptes de tota mena que integren la Carta Magna? Ja els dic jo que arrossegat pel camí.

Per això seria necessari que es reprengués aquest sender i que el govern espanyol no caigués en la trampa d'assegurar llocs a jutges, per afinitat o per serveis prestats, i s'aboqués a buscar perfils més amplis dins del món jurídic en els quals, a més i és molt important, la mediocritat quedés a un costat. Al cap i a la fi, ja s'encarrega el PP de batre tots els rècords a l'hora de portar gent polititzada i sense massa coneixement jurídic ni, sens dubte, independència i valentia per defensar-la. Una de les premisses que es van adoptar en aquest primer pacte va ser treure de la llista de notables tots aquells que no només haguessin militat en partits, sinó que haguessin tingut qualsevol mena de vinculació destacada amb ells. Una norma de decència que va saltar fa temps pels aires, a les mans del PP, òbviament.

Els que sí que designaran sense cap dubte dos jutges, seran els membres del CGPJ en aquest ple previst per al 8 de setembre. A aquests dos noms cal unir un tercer, el del mateix Carlos Lesmes, que té ja pressa per buscar-se una sortida. No dubtin que, encara que sigui després de les eleccions, algun dia cal renovar aquest CGPJ i Lesmes no tornarà de magistrat corrent a la Sala Tercera. Tots els rumors apuntaven a la dificultat que tindria perquè l'òrgan que presideix l'autonomenés i a la difícil maniobra que hauria d'afrontar, però ara s'ha obert una nova porteta que és la necessitat que el Senat cobreixi el lloc d'un magistrat del TC, Alfredo Montoya, que se n'ha anat per malaltia. Aquesta és la seva finestra d'oportunitat i, qui sap?, pot ser que els socialistes no vegin amb mals ulls donar-li suport al Senat si amb això aconsegueixen que el CGPJ quedi definitivament escapçat —no existeix la figura del vicepresident— i amb això arribi d'una vegada la renovació.

Aquesta del Constitucional és l'única i veritable negociació política que es deriva de la Constitució. Aquesta no és espúria sinó necessària. Al cap i a la fi, el TC és per sobre de tots els poders, és el legislador negatiu perquè no pot promulgar lleis però sí derogar-les. Això no és cosa que pugui quedar en mans majoritàries de jutges, per molt que anhelin col·locar-se.