Tan aviat com el President Pujol va confessar l'afer de la deixa andorrana de l'avi Florenci, els primers a desposseir-lo de tot rang i honor van ser els seus deixebles, els seus companys de files. Per extensió, si els seus en renegaven, la resta veien corroborades totes les sospites hagudes i per haver més enllà d'episodis execrables contrastats com l'espoli del Palau. O les morterades que generosament arribaven a la Fundació de CDC per a major gaubança del seu director que gastava alegrement a discreció.
I no cal dir que al bombardeig contra l’arbre caigut s'hi va apuntar tothom amb més o menys entusiasme. Era un barra lliure. Només faltaria.
Artur Mas, que era president des de gener de 2011, va decretar-ne la mort civil. De Pujol. No fos cas que el projecte polític heretat en resultés perjudicat. Un home pot morir per un poble… es devien dir.
Un emissari de Mas es va presentar a Queralbs l’estiu de 2014 i va comunicar al President Pujol que deixava de ser President d'Honor de CDC. I que a partir d'aquell dia era, si fa no fa, un pària. Encara que no li van dir amb aquestes paraules, esclar. En paral·lel, significatius càrrecs de CDC es van esquinçar les vestidures en públic i una corrent d'indignació va recórrer la societat catalana en el seu conjunt, fent estralls a bona part de la xarxa capil·lar de CDC al territori. No se’n sabien avenir. El Líder venerat havia caigut de l’escambell d’un dia per l'altre.
Pujol devia pensar que el temps ho cura tot. Res més lluny de la realitat. Només era l’inici del purgatori, personal i familiar. La renovada direcció de CDC se’n va distanciar tant com va poder, temorosa que l’afer l'esquitxés.
La confessió de la deixa —era part del xantatge de l’estat— va donar pas i credibilitat a la cascada d’acusacions sobre corrupció que no deixaven canya dreta. Tota la família hi estava implicada. Els Pujol eren una mena de família Corleone.
El periodista i escriptor Carlos Quílez, bon coneixedor de les fosses sèptiques, en parla abastament al seu llibre El contragolpe. Quílez deixa com un drap brut i un veritable corrupte el jutge instructor del cas Volhov que és també l’inici del sumari contra Tsunami Democràtic. I ho fa amb tot luxe de detalls i revelacions personals.
Quílez hi dissecciona tota la trama andorrana contra Pujol que implica el CNI, comandaments de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, alts càrrecs del govern espanyol i andorrà i alguns polítics. També el govern dels Estats Units però per un altre afer al marge de Jordi Pujol, el blanqueig de capitals del narcotràfic. A Andorra es van trobar la fam i les ganes de menjar.
L’empastifada d’Andorra que descriu Quílez és colossal, ni un pam de net. En el relat, Quílez es mostra convençut de les males arts dels Pujol. Però no aporta ni una sola prova o testimoni contra Jordi Pujol i Soley. Ni una vol dir ni una. Hi ha conjectures, suposicions i res més.
Quílez dissecciona tota la trama andorrana contra Pujol que implica el CNI, comandaments de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, alts càrrecs del govern espanyol i andorrà i alguns polítics
El que sí deixa clar com l’aigua, és que els aparells de l’estat volien caçar Jordi Pujol. Destruir-lo literalment. Quílez mateix ho subratlla. Una de les conseqüències del merder generat va ser la caiguda en desgràcia de la Banca Privada d’Andorra, afavorida també pels altres bancs andorrans, estretament connectats amb les famílies amb més poder i diners d’Andorra. Menys cools que els Cierco (BPA) però ben arrelats.
El que surt més malparat del relat és el primogènit de Pujol que val la pena recordar s’ha passat dos anys a la presó, preventiva. Com a dada curiosa, va fer negocis —i van ser socis— del marit de Dolores de Cospedal, exministra de Defensa. L'opulència de la vida que duia el Junior, la mena de negocis i la seva relació sentimental amb una dona amb pocs escrúpols el deixen sempre en una posició ben incòmoda de defensar. El fill gran del President no era un model de virtuts cristianes. I sobretot poc a veure amb la innegable austeritat paterna.
Un altre llibre que pretén escarnir la vida i trajectòria professional d’Alfons Quintà però que resulta ser un judici sumaríssim a Jordi Pujol és El fill del xofer de Jordi Amat. L’expresident, aleshores escortat per Lluís Prenafeta, hauria seduït Quintà oferint-li poder: la direcció de TV3. Hi ha conjectures, indicis i sospites. Però tampoc res que permeti a un tribunal sentenciar-lo per corrupte. Això sí, un relat ben salpebrat que reuneix Josep Pla, Jordi Pujol i Alfons Quintà —un autèntic psicòpata que s’acomiada d’aquest món assassinant la seva dona.
El judici oficial al president Jordi Pujol arriba ara. L'oficiós fa temps que s'ha fet i va resultar amb condemna des del minut zero. Amb acarnissament inclòs. Després de prop d’un llarg lustre, camí de la dècada, què fallarà la justícia?
Doncs si més no pel que fa a ell, que no sigui molt soroll per no res. Tampoc contra els autors de totes les malvestats comeses per incriminar-lo, per suposat. Que ara no hagi de resultar que és llest com una fura i va burlar els aparells de l’estat i totes les trampes i maniobres ordides en contra seva.
Pujol afronta el judici sabedor que hi pot tenir més a guanyar que a perdre per dur que sigui. Perquè si el màxim és un dubte —raonable, evidentment— sobre si va mirar cap a una altra banda en afers com la trama de comissions per obra pública en favor de CDC o la seva fundació o pels presumptes negocis il·lícits d’algun fill, en sortirà airós, del judici.
És més que probable que Jordi Pujol sigui absolt. I també el gruix de la seva família. No hi ha un sol paper que digui que un tal J. PUJOL cobrava sobresous, per exemple, a imatge i semblança d’un tal M. RAJOY que ha estat impossible determinar qui era.
No cal haver estat mai pujolista —com mig país— ni convergent ni indepe sobrevingut per admetre que a Jordi Pujol i Soley se l’ha anat a caçar. I que el judici sumaríssim que se li ha fet ha estat un excés en tots els sentits, una desmesura que no es pot justificar.
El tracte que se li ha donat ha estat més que sever, implacable. Un veritable calvari. I no pretenc pas canonitzar-lo, entre poc i massa. Entre els llépols que el consideraven Déu Nostre Senyor a la Terra (quan ho era, almenys a la terreta) i els que l’han posat al nivell de Don Vito Corleone hi ha mil matisos.
Sigui com sigui, el President i els seus 92 anys haurien de merèixer infinitament més respecte i consideració que tots aquells que han anat a caçar-lo sense escatimar mitjans ni falòrnies.