Les violacions de drets humans poden cometre's de maneres molt diferents i és innegable que, en funció de la forma en què es produeixin, molt diferents acabaran sent les conseqüències i les seqüeles que patiran els qui han estat víctimes de tals abusos; no és comparable la submissió a tortures a la privació de cap altre tipus de drets fonamentals com, per exemple, el del secret de les comunicacions, la intimitat i la vida privada, però el tractament que ha de donar-se a totes aquestes violacions sí que és el mateix. No hi ha dubte que sent tots ells part d'un paquet de drets del qual som posseïdors tots els éssers humans, la violació d'uns o d'altres no causa ni el mateix mal ni sofriment i les seves conseqüències, en el temps —seqüeles—, no són tampoc les mateixes.

Tanmateix, totes les violacions de drets humans comparteixen un possible efecte "revictimització" o "victimització secundària" que, explicat molt simplement, consisteix en el procés pel qual la mateixa víctima de la violació dels seus drets humans acaba sent incompresa no només en el seu sofriment sinó, també, en les causes de la vulneració patida, com si la culpa del succeït fos seva. Aquest procés de revictimització té a veure, en gran manera, amb el tracte que les institucions —autoritats, entitats, funcionaris, jutges, policies, polítics, etc.— dispensen als qui han estat víctimes de violacions de drets humans. No es tracta d'un fenomen nou sinó d'alguna cosa ja prou ben estudiada i no només aplicable als casos de violacions de drets humans, però és a partir d'aquests d'on sorgeix l'estudi de la seva existència, les seves característiques i les seves conseqüències.

El que està passant a partir del "CatalanGate" és justament això: una revictimització dels qui hem estat —potser continuem sent— víctimes d'una violació massiva dels nostres drets humans entre els quals, i segons la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea —instrument jurídic de dret primari sorgit per "reforçar la protecció dels drets fonamentals d'acord amb l'evolució de la societat, del progrés social i dels avenços científics i tecnològics" —, es troben la garantia d'inviolabilitat de la nostra dignitat, el respecte tant a la nostra vida privada com del secret de les nostres comunicacions i, en el cas concret dels advocats i aquells als qui defensem, també del secret professional.

Molt s'ha escrit ja sobre la gravetat del cas, del que implica el "CatalanGate" mitjançant l'ús tant del programa espia Pegasus com dels casos d'espionatge polític autoritzats pel Jutge Pablo Lucas Murillo; ara, el que toca és revisar com s'està actuant des del moment en què s'ha conegut l'existència d'aquest i com s'ha reaccionat davant l'esborrany de l'informe preparat per l'eurodiputada holandesa Sophia in 't Veld qui, a més, no sembla sospitosa de ser ni una de radical ni una filoindependentista sinó, més aviat, una demòcrata convençuda i que exerceix de tal.

Les reaccions estan sent de tota mena, però de forma majoritària apunten al mateix: negar l'existència dels fets, desnaturalitzar-los o justificar-los i, en el millor dels casos, pretendre mantenir una mena d'equidistància entre víctimes i violadors de drets humans; n'hi ha que fins i tot, en el súmmum del disbarat, plantegen que ha de parlar-se amb els responsables últims d'uns fets que, a més, van negant la seva existència de manera sistemàtica.

Quan es tracta de drets humans, l'equidistància no pot existir, no ha d'existir i la seva sola existència és el pitjor dels camins per a l'esclariment dels fets (veritat), l'exigència de responsabilitat (justícia) i el restabliment de les víctimes en els seus drets (reparació).

Veritat, justícia i reparació no són pensades meves, sinó màximes aplicables a qualsevol cas de violació de drets humans i són les regles que s'han de seguir, també, en el cas de la repressió soferta per part de l'independentisme català i els qui ens ha tocat defensar-los que, per cert, també som víctimes de la mateixa repressió.

Mentre l'Estat no assumeixi els fets i no aporti totes les claus absents per determinar el succeït, fins als seus últims detalls, no s'haurà aconseguit establir una veritat que ens permeti passar a la següent etapa, aquella de l'exigència de responsabilitats i que té dos vessants: la penal, per als autors, i la política, per als qui van deixar fer o han estat mirant cap a un altre costat mentre tot això succeïa.

Quan es tracta de drets humans, l'equidistància no pot existir, no ha d'existir i la seva sola existència és el pitjor dels camins per a l'esclariment dels fets (veritat), l'exigència de responsabilitat (justícia) i el restabliment de les víctimes en els seus drets (reparació).

De la reparació millor ni en parlem encara, perquè és evident que ens hem encallat, i molt, abans de la primera fase, la d'establir la veritat.

En qualsevol cas, és evident que mai no s'avançarà en la direcció adequada —en l'única permesa conforme a criteris democràtics— mentre se'ns demani, a les víctimes, guardar silenci i mentre se'ns proposi a les víctimes i al conjunt de la societat que la millor fórmula per aclarir el succeït exigeix continuar dialogant amb els qui ni tan sols volen assumir com una realitat el que s'ha estat fent i, segurament, es continua fent: espiar-nos, vulnerant els nostres drets fonamentals.

En realitat, les autoritats polítiques no poden ni han d'exigir-nos silenci, no poden ni han d'exigir-nos girar full, no poden ni han de plantejar que s'avançarà en l'esclariment dels fets a partir d'un fluid diàleg amb la part responsable d'aquests… això ni és així ni és just perquè ens aboca al punt de partida d'aquest article: revictimitzar-nos després de ser víctimes.

Un altre tant passa amb les autoritats judicials que, per exemple, i en el meu cas, fins i tot abans d'investigar els fets, m'ordenen lliurar el meu telèfon a la Policia perquè l'analitzin a la recerca de pistes d'una cosa que ja sabem que va succeir i ha estat comesa bé per l'Estat o per aparells paraestatals, que existeixen, com ha quedat de manifest, recentment, amb les truculentes i desvergonyides declaracions de l'exministre José Barrionuevo.

Fa dècades es va negar l'existència dels GAL com ara es nega l'existència del "CatalanGate" i, en ambdós casos, al final, la sortida que es va buscar i ara es busca és la criminalització o responsabilització de les víctimes que és una reiteració en el sofriment, en la violació dels nostres drets més bàsics… és, simplement, la nostra revictimització.

Els fets van succeir, no hi ha dubte d'això, i els fets no tenen justificació, almenys no des d'uns mínims democràtics; els autors materials encara estan per determinar-se, però els responsables últims són, justament, aquells que ho van ordenar o que ho van permetre o que estan intentant tapar-ho com si fos una cosa que se'ns vagi a oblidar.

I com ja deia abans, en matèria de drets humans no existeix ni és acceptable l'equidistància i, per tant, aquí i ara, el que cal fer és definir en quin bàndol s'està, si amb els qui hem estat espiats o amb qui ens han espiat; qualsevol altre plantejament no és més que una nova forma de complicitat que acaba resultant tan culpable com l'execució mateixa del fet.

En definitiva, i com no podem guardar silenci ni el guardarem, que ningú pretengui silenciar-nos i, de passada, revictimitzar-nos perquè no ho permetrem.

En democràcia hi ha línies vermelles que quan es creuen acaba sent un viatge sense tornada... els silencis còmplices són part d'aquesta travessia i l'equidistància un trajecte complet.