He reiterat diversos cops que la llei del només sí és sí és una llei amb un plantejament molt bo, però no ben resolt tècnicament. Tots els problemes que han sorgit ara, primer de concepció de la norma i després d'aplicació, són conseqüència precisament de deficiències tècniques que, curiosament, cap dels cervells intervinents no van ni ensumar. És més, alguns dels partidaris, ara, com el PP, de reformar la llei, van fer escarni de la norma en atenció al consentiment, com a peça fonamental del nou enfocament politicocriminal dels delictes contra la llibertat sexual.

La norma, la LO 10/2022, només en part penal, té una arrancada radicalment innovadora respecte de la tradició punitiva espanyola. L'arc de volta del sistema ja no és la violència ni la intimidació, sinó l'absència d'un consentiment digne de tal nom per part de la víctima per atemptar contra la seva llibertat sexual. Com diu ara l'article 178 CP, és responsable d'agressió sexual qui porti a terme qualsevol acte que atempti contra la llibertat sexual d'una altra persona sense el seu consentiment. Només s'entendrà que hi ha consentiment quan s'hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona.

Així, es consideren en tot cas —és a dir, no exclusivament— agressions sexuals els actes de contingut sexual que es facin emprant violència, intimidació o abús d'una situació de superioritat o de vulnerabilitat de la víctima, així com els que s'executin sobre persones que es troben privades de sentit o de la situació mental de les quals s'abusi i els que es realitzin quan la víctima tingui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat. O el que és el mateix: es pot anul·lar el consentiment amb violència i, per tant, no és vàlid o es pot prescindir-ne totalment, per exemple, en el cas dels menors o de les persones drogades amb la finalitat sexual (submissió química).

La llei, en errada estrepitosa, no conté una disposició transitòria en aquests àmbits —en altres sí—. Com que no la té, ha permès una doble interpretació judicial a l'hora de revisar condemnes fermes. Una: l'aplicació mecànica, sense modulació, del grau inferior de les noves penes —en general més lleus que les anteriors— o una més sistemàtica, la denominada pena imposable. Aquesta interpretació ve a dir que si la pena anterior i la nova coincideixen en la forquilla penològica, la pena no es toca i resta vigent la imposada al seu dia. Aquesta, entenc, és la solució correcta. El legislador del 2022 havia d'haver previst que les lleis penals acostumen a portar disposicions transitòries per conjuminar les dues normatives, l'anterior i la innovada.

La proposta de modificació repara una falta de gradació que ja s'hauria d'haver previst en la primera redacció de l'esmentada llei de garantia de la llibertat sexual

Ningú —ningú és ningú— va advertir tal errada. Ara bé, encara que la llei hagués estat en vigor solament un minut, consolida el dret a la retroactivitat de la norma més favorable —dret constitucional i legal— que cap llei pot revertir. O sigui que qualsevol reforma crearà una nova realitat penològica. Això els reformadors actuals, el PSOE, no ho palesen degudament. Dit d'una altra manera: les diferències interpretatives de la regulació dels delictes contra la llibertat sexual anterior a la reforma de l'any passat i la realitat que tal norma crea subsistiran fins al final dels dies, és a dir, tindran dues interpretacions possibles.

Per què calia, molt especialment en aquesta llei, una disposició transitòria? Calia per la diversa arquitectura normativa respecte a la tradició secular anterior. En efecte, les violacions (art. 179 CP), és a dir, les agressions sexuals amb les penetracions específiques que contempla la norma, ara tenen una pena d'entre quatre i dotze anys; anteriorment, de sis a dotze anys. Ara es pot donar que una violació amb consentiment obtingut mitjançant violència o intimidació tingui una pena de menys de sis anys. Si, a sobre, no es consuma el delicte, la pena seria de dos a quatre anys.

Per això la proposició de llei que ha presentat el grup parlamentari del PSOE pretén, grosso modo, establir que l'agressió sexual amb penetració i amb consentiment radicalment viciat per violència o intimidació sigui castigada amb pena de sis a dotze anys. No només no es toca el consentiment, sinó que es prossegueix amb el nou disseny de les agressions sexuals que, en la seva base, ja fa pivotar l'absència de consentiment, entre d'altres, en la violència i la intimidació.

D'altra banda, és lògic i reafirma el model acabat d'implementar en el sentit de distingir dues violacions, una, amb consentiment viciat (pena fins a dotze anys) i una altra, amb consentiment ofegat per violència o intimidació, amb pena mínima de sis anys. Sense oblidar que, amb una violència d'extrema gravetat la pena pot arribar a quinze anys (art. 180. 1. 2a CP). Així venen regulades les agressions sexuals des de la LO 10/2022.

Al cap i a la fi, tot a partir del nou model, és a dir, de l'absència de consentiment en el manteniment d'una relació sexual, la proposta de modificació repara una falta de gradació que ja s'hauria d'haver previst en la primera redacció de l'esmentada llei de garantia de la llibertat sexual. En resum, no hi ha cap retrocés: el consentiment es manté intocat —com no pot ser d'altra manera— i es graduen proporcionalment les conductes més greus d'atemptat a la llibertat sexual, quan l'autor se salta a la torera el consentiment de la víctima.

No hi veig intencions ocultes, la veritat. Ans al contrari, veig la superació d'un escull tècnic que de cap de les maneres justifica la cruesa de l'enfrontament polític de les forces progressistes.