“Vostè creu que la Neula pot ser conscient d’alguna manera que el seu amo és la persona que ostenta el càrrec institucional més important d’un país?” La pregunta és obra d’una periodista, Marina Romero, actual directora estival d’El Matí de Catalunya Ràdio i va dirigida al Molt Honorable President de la Generalitat, Pere Aragonès, participant il·lustre de la secció “Vet aquí un gat, vet aquí un gos” (un d’aquests espais que els programadors més cursis, quan preparen la graella radiofònica de la canícula, anomenen “de temes fresquets”; en aquest cas, la relació entre els vips de la tribu i les seves adorables bestioles). Finalment, per acabar de situar les variables de l’equació, hi ha la Neula, la gossa presidencial, protagonista sorpresa de l’escassa vida política que la tribu es permet durant l’agost. No és poca cosa; ser fidel durant tres lustres a Pere Aragonès resultarà ben aviat una gesta.
Es pot entrevistar el president d’un país en companyia del seu gos per intentar humanitzar el mandatari? Oitant, només faltaria! Això de les mascotes, i de l’estima dels polítics pels mamífers no humans, és una cosa que ve de lluny. Pensem en l’amor que senten els civilitzadíssims americans i la seva primera instància per les presidential pets. De fet, Theodore Roosevelt i Calvin Coolidge convertiren la Casa Blanca en un autèntic zoo idíl·lic d’animalons que incloïa cangurs, hipopòtams i lloros (les desgràcies i guerres del segle XX han fet que la plurianimalitat de la Sala Oval vagi a menys; conscient del futur més aviat magre i bèl·lic del planeta, Joe Biden hi té només tres gossos musculats amb noms ben heteropatriarcals: Champ, Major i Commander). Que el president s’humanitzi a través de la seva bestiola, per tant, forma part de les jugades habituals del circ mundial de la vella política.
Els polítics no haurien de ser col·legues dels nostres periodistes, sinó tenir-los por i ser ben conscients que els auditaran fil per randa en qualsevol aspecte de la seva gestió
Aquí el problema s’esdevé quan les entrevistes que hom fa al president de la Generalitat, en companyia del dog in chief o sense, acaben incloent de forma inexorable preguntes-massatge d’un to tan unineuronal com la citada a l’inici de l’article. La tragèdia, en definitiva, no és pas l’aparent intranscendència del tema en qüestió ni l’entranyable companyia canina, sinó un periodisme inexistent que només exerceix de frontó al tòpic (per tant, a l’estafa) i d’uns mitjans públics que s’han acostumat al seguidisme dels nostres líders amb una visió acrítica de la seva gestió que fa venir paüra. La qüestió, insisteixo, no és fer una entrevista més amable que les habituals ni posar-hi al mig la pobreta Neula, sinó escoltar aquest intercanvi de carícies entre un president i una periodista per acabar pregant que sigui el gos qui hi acabi aportant alguna frase mínimament intel·ligent a la xerrada.
El programa estival i lleuger no és l’excepció. Serà la pauta d’uns mitjans públics on, com ja van dient els mateixos periodistes de TV3 i Catalunya Ràdio en major o menor sordina, no es parlarà de política “perquè no interessa”. Aquesta assumpció de la pauta franquista segons la qual la política és sobrera no és fruit de quatre dies ni imputable a la presentadora en qüestió. Sorgeix, per exemple, del fet que els actuals directors de la televisió i ràdio nacionals siguin, per cosis de la vida, els antics directors interins dels mateixos ens i que hagin accedit al seu nou càrrec mitjançant uns concursos públics que són una autèntica broma. Tot això prové, en definitiva, d’un entorn periodístic on hom ja accepta amb naturalitat que la direcció de la ràdio “li toqui” a Esquerra i la de la tele a Junts. Si la corrupció i negligència són al cim més alt de la piràmide, dessota només hi haurà brossa.
Soc ben conscient que escric coses que haurien d’ésser de bàsica, com ara que els polítics no haurien de ser col·legues dels nostres periodistes, sinó tenir-los por i ser ben conscients que els auditaran fil per randa en qualsevol aspecte de la seva gestió. La pauta, insisteixo, és justament la contrària. Periodistes i mandataris formen part de la mateixa piscina, i ja sabem que com més gent es barreja en aigües tancades més pixum hi haurà. Ens agradi o no, som en aquest batibull de cinisme. Catalunya és una piscina on tothom fa el mec mentre crida “independència!” i una entrevista on, al capdavall, ja no saps qui és el més gos dels protagonistes. La Neula i la piscina.