Confesso que em sento aclaparat des de fa temps, profundament trasbalsat, pel que està succeint a la Franja de Gaza. Crec que ho ha d’estar tota persona decent. Parlo de la resposta d’Israel a l’atac sorpresa, el 7 d’octubre del 2023, dels terroristes de Hamàs, que van matar al voltant de 1.200 persones i en van segrestar 250. Em sento aclaparat i trasbalsat justament per la brutalitat, per la crueltat i per la desproporció de la resposta del govern israelià, liderat per Benjamin Netanyahu. Tant és així, que escriure aquest article m’està resultant incòmode, molt més difícil del que és normal. I això que no em considero de les persones a qui, des de sempre i per motius que seria llarg d’escatir, la qüestió d’Israel i Palestina apassiona, encén i fins i tot sovint encega, uns arrenglerats amb el bàndol israelià i els altres, amb el palestí.

La resposta d’Israel, encara en curs, m’ha dut a plantejar-me el 'cost moral' o 'preu moral' a què el seu govern i una bona part de la societat israeliana estan disposats per tal —diuen— d’aconseguir seguretat. Una seguretat futura que, a més, no està garantida. Encara menys a llarg termini. El patiment i la ferida palestina, n’estic convençut, tindran conseqüències per a Israel. Matar milers de persones i forçar el desplaçament de tot un poble, o d’una gran porció d’un poble, mai no és de franc, mai no és innocu. Dit això, tornem a Israel i al ‘cost moral’ del que està fent. (Algú pot esmenar que la moral no hi pinta absolutament res en aquest terrible assumpte; no ho crec: al contrari, trobo que és un element absolutament fonamental sempre que hi ha violència.)  

¿És possible, és pensable, que 'precisament' l’experiència indicible de l’extermini tingui a veure, d’alguna manera, amb la resposta desproporcionada i descomunal d’Israel a l’atac de Hamàs?

Quan s’engega un atac com el d’Israel, cal assumir diverses coses. La primera és que ningú no sap si les coses sortiran com s’han planejat, ni si els objectius seran assolits. Sobre el perill que l’objectiu no s’aconsegueixi, han estat molts els que han advertit Netanyahu, entre ells destacats exresponsables militars i de la intel·ligència d’Israel. Les coses han sortit malament milers de cops a la història. Podem pensar, per exemple, i per no cranquejar fins a Heròdot, en les tropes nazis a Stalingrad, les soviètiques a l'Afganistan o les estatunidenques al Vietnam. Hi ha, doncs, incertesa. O, dit d’una altra manera, probabilitats de no aconseguir el que es busca. O d’aconseguir-ho només parcialment o, en el pitjor dels casos, d’obtenir uns resultats extremadament negatius i catastròfics. La segona cosa que cal ponderar és el preu o els preus associats als plans traçats. N’hi ha molts. De tipus econòmic, social, etcètera. També pot passar que els governants responsables acabin sent perseguits penalment fora del país. O que aquell estat esdevingui un estat mig aïllat o aïllat del tot, amb la seva reputació internacional per terra, com ja li està començant a ocórrer a Israel, a pesar de l’aval atorgat per Donald Trump des de la Casa Blanca.

Existeix també el 'cost moral'. Aquest té a veure amb la quantitat de dolor que algú està disposat a causar per aconseguir —tractar d’aconseguir— el seu objectiu o objectius. A mi em sembla que el cost moral —per als responsables polítics— i per a la part de la societat que els dona suport— fa molt que ha deixat de ser assumible. Quanta mort, dolor i destrucció està algú disposat a causar per abastar la seva meta? Fins quan, fins on, fins a quin punt, el cost moral és assumible i quan, en canvi, esdevé insuportable? ¿La seguretat d’Israel a mitjà termini, o qualsevol altre objectiu, justifica la matança de civils —de tota edat i condició— i la devastació de ciutats i pobles, de tot un país? On és el límit? O, potser cal preguntar-se primer: hi ha límit? Hi ha un cost moral màxim, una frontera? Sembla que, en la consciència del govern d’Israel i dels que l’abonen i li faciliten les coses, no. No n’hi ha.

Els factors que han conduït Israel a provocar tant de mal no poden ser només individuals. No podem vincular-los, per entendre’ns, a un —de Netanyahu, per exemple— o diversos casos de trastorn de la personalitat, que en última instància arribarien a la psicopatia. Resulta impossible que tantes persones simultàniament i individual s’hagin convertit en trastornats des de la perspectiva mèdica. Hi ha d’actuar en tot això, per força, algun condicionant col·lectiu, social i cultural. I és aquí on, vulguem o no vulguem, topem de nassos amb la inclement i dolorosa paradoxa. ¿Com pot ser que això passi en el si d’un poble, d’una societat i d'una cultura tan profundament marcades pel trauma incommensurable de l’Holocaust? ¿És possible, és pensable, que 'precisament' l’experiència indicible de l’extermini tingui a veure, d’alguna manera, amb la resposta desproporcionada i descomunal d’Israel a l’atac de Hamàs? ¿Hi té alguna cosa a veure el fet de sentir-se, des de sempre, però sobretot des de la Segona Guerra Mundial, com un poble cruelment perseguit, odiat per molts, malvolgut pels estats veïns, mil vegades atacat furiosament, amb la tempesta de bombes que, mentre escric aquestes ratlles, arrasa la ciutat de Gaza? ¿Pot ser que la conseqüència d’haver estat un poble víctima de l’odi, la persecució i la mort no sigui la compassió, sinó l’enduriment fins a extrems marejadors, inconcebibles, de la consciència moral, la personalitat col·lectiva, l’ànima, d’uns responsables polítics i àmplies capes d’una societat?