Desapareix una menor a BCN. Com les altres 1.500 que desapareixen cada any. Però aquest cas és diferent. Resulta que qui més qui menys coneix algú que té un conegut que coneix un familiar de la nena. O coneix els pares d'un company de l'escola. De vegades passa que apareixen coneguts arreu. Gran mobilització a les xarxes. La solidaritat es posa en marxa. Busquem-la entre tots.
I, de sobte, reps missatges de gent que no ho hauries imaginat mai i que t'enllaça amb l'etiqueta que han posat en marxa. I el cas creix. I tothom n'està pendent. I es dispara el consum de la notícia. Tothom ho vol saber tot.
I la seva escola s'omple de mitjans. I la porta de casa seva. I anem sabent detalls de la nena. Ha deixat una carta. La mare explica als mitjans que pateix anorèxia. Ha marxat sense el mòbil. Apareix la possibilitat que hagi anat a Euskadi. Els rumors circulen a una gran velocitat. Els reals i els que fan córrer alguns per divertiment.
La gent als bars, a les botigues i a les oficines suposen. Una nena de 16 anys sense diners pot marxar sola? Què deu haver anat a buscar? Una certa pau? La llibertat? Està fugint de si mateixa? I, sap que mig país la busca? Sap que estem tots pendents d'ella? I, si coneix el rebombori, encara es fa més difícil el retorn?
I la gran pregunta: ¿Una noia de 16 anys que pateix una malaltia com l'anorèxia, encara que legalment sigui menor d'edat, té dret a tenir el dret de marxar de casa? Té dret que ningú la busqui? Té dret que els pares respectin la seva decisió? Si vostè fos el seu pare o la seva mare, hauria fet el mateix que els seus pares i hauria llançat el tema a la plaça pública, amb tot el que això comporta? Què no faria vostè per la seva filla de 16 anys si un dia marxa de casa?
O què? Precisament perquè està malalta, la societat ha de vetllar més per ella i buscar-la, a pesar que ella ha deixat escrit la seva decisió de marxar voluntàriament? O el que ha de fer la societat és desvincular-se d'un problema entre uns pares i la seva filla?
I, per què la gran notícia és ella i no els altres 1.499 menors de l'estadística anual? Els periodistes discutim i intentem analitzar. Doncs miri, passa com el cas de Diana Quer, una altra noia que va desaparèixer i de la qual encara no se'n sap res. Les xarxes amplifiquen les notícies i passa com quan treus el tap de la banyera, que l'aigua que marxa és impossible que torni.
I l'interès augmenta a mesura que passen les hores. I les especulacions. Fins que el dia 22 de novembre del 2016 al voltant de tres quarts de vuit de la tarda, 36 hores després que comencés tot, arriba la notícia que tots esperàvem: han trobat la nena i està bé. El país respira alleugerit. Final feliç!
Durant un dia i mig hem estat pendents d'una nena que patia i que creia que feia patir els altres i que va decidir fugir perquè creia que això la permetria respirar i que respiressin els altres. Ah, la ment humana, sempre tan complexa.
I nosaltres? Bé, amb la seva aparició nosaltres, com a societat, ens hem tret un pes de sobre i som més feliços. I avui potser abraçarem amb més força els nostres fills. I, sobretot, a les nostres filles. Potser fins i tot comentarem el tema amb ells.
I al final resultarà que la Martina, sense saber-ho, ha enfortit llaços que avui no estaven previstos ser enfortits. Ves per on.