Els negres de Melilla ens importen una merda. Hem fet veure que ens provocaven mitja llagrimeta solidària, ens hem pres la molèstia de fer un tuit de condol pels pobres cadàvers que intentaven surar entre els cabrons integrals de la bòfia, i qui sap si haurem destinat l’import de quatre gintònics a una ONG que s’ocuparà (infructuosament, of course) d’ajudar les properes víctimes de la tirania policial. Fet això, hem continuat exercint el nostre racisme d’indiferència activa. Deixem-nos de mandangues i, si volem tenir una mica de respecte als morts, almenys no en fem tanta pornografia barata. Catalunya, com Espanya, és un país de fronteres opaques no pas perquè Sánchez sigui un insensible o àdhuc un assassí; els límits són impenetrables perquè així ens plau, i per això mantenim al poder una esquerra tan aïllacionista com la dreta més puritana. La resta, poesia de fireta.
La immensa majoria de nosaltres només tenim amics de color clar. En aquestes pàgines o en les de qualsevol altra publicació del país no en trobaràs cap de pell que no sigui caucàsica. Tampoc a la televisió pública, ni als guardonats de la majoria dels insofribles premis literaris que poblen la nació, ni en les nostres orquestres simfòniques. Al Parlament de Catalunya, els nouvinguts d’origen marroquí són una anècdota com una piga aïllada al cos d’una balena blanca (i, posats a ser sincers, els que han arribat a consellers... doncs tampoc és que hagin fet gaire cosa per millorar l’estatus minoritzat de la pàtria llur). Volem els marroquins encastats als límits de la nostra pròpia gàbia, als xinesos servint pollastre de quarta categoria als seus nauseabunds restaurants, i als paquistanesos els diem només “hola” i “adeu” només quan ens falta Coca-Cola Zero i és tard.
La indiferència honesta sempre serà preferible al condol impostat. La nostra moral, insofriblement cristiana, sempre preferirà el plany a l’acció
Ni racisme institucional ni vergues en vinagre. El nostre racisme, i el de la majoria de nacions del món, és constitucional i existencial. Als negres només els celebrem quan toca fer aquella performance espantosa de la cavalcada de Reis i anem curts de betum; als immigrants més dissortats, en general, només els acollim quan ningú no vol esllomar-se agafant prèssics sota el sol de ponent o quan els comunistes més cursis de Barcelona organitzen karaokes de la diversitat. Hem obert els braços massivament els refugiats ucraïnesos perquè tenen pell blanca i ara queda molt bé adoptar un nano deixondit per les bombes russes. A la resta de races del món, parlant clar i català, com si les donen pel sac. Ens preocupa que hi hagi taula demà al Gresca, inundar Instagram de fotografies absurdes de Formentera i que s’omplin les platees dels execrables festivals d’estiu. Pels morts, un avemaria i llestos.
La indiferència honesta sempre serà preferible al condol impostat. La nostra moral, insofriblement cristiana, sempre preferirà el plany a l’acció. Volem ser un país del nord, que a la nostra filla li toqui de nuvi un enginyer alemany, i que el presentador del telenotícies sigui blancament fiable. A la tele hi deixem entrar gais, transsexuals, plurisexuals i ambisexuals... però això dels negres no ha arribat ni a l’escenari d’Eufòria, reina meva. No pensis en Melilla, benvolgut conciutadà; rumia en quanta gent de color has contractat pel teu hospital, per la teva empresa o el teu gimnàs. De fet, estimat lector: tens un, i quan dic un vull dir un, sol amic negre? Et diré encara més: has tocat mai una pell negra? No, oi? Doncs menys llàgrimes i més silenci, que la mort demana quietud. Tu i jo som com Sánchez i com la majoria de polítics del món. Volem la bombolla, estimem l’aïllament, blasmem el nou.
Els negres de Melilla, repeteixo, ens importen una merda. Qui descansem en pau, mal que ens pesi, som nosaltres. Fa mal però és veritat, i la veritat sempre acostuma a fer mal.