Pedro Sánchez ha tornat a ser investit. Qui tot just fa uns mesos bramava contra l'amnistia, avui la defensa. Qui deia blat, ara diu ordi. Res de nou, però, tot i això, no deixarà de sorprendre'ns aquesta capacitat que té Sánchez de "canviar d'opinió" i defensar, amb la mateixa vehemència, una cosa i la contrària.
És lògic i natural que costi confiar en la seva paraula, sobretot perquè no ha dedicat ni un sol minut a explicar per què s'ha produït aquest gir en el seu discurs, ni en quins punts reconeix haver estat suposadament equivocat, o senzillament les raons, ras i curt, que l'han empès a buscar els suports de la seva investidura en l'independentisme català, al qual tant ha injuriat i contra el qual tant ha actuat com a president del govern espanyol.
Pot ser que algú es doni per respost amb la frase: "fer de la necessitat virtut." Però permeteu-me, estimat lector, que per a mi no n'hi hagi prou.
Perquè no em crec que l'única raó per fer aquest gir radical hagi estat, senzillament, obtenir un grapat de vots de Junts.
Si es tractava de guanyar tant sí com no, hi havia altres opcions, també complicades de pair, però possiblement menys sorolloses. I en cap moment no s'han plantejat. Em refereixo a una "gran coalició" amb el Partit Popular, que segurament hauria generat també un fort debat, però no era d'estranyar tenint en compte com s'han posicionat en qüestions fonamentals, com la pandèmia, Ucraïna i, sobre tot, el conflicte amb Catalunya.
Ara sabem, segons Santos Cerdán, que el diàleg previ a la negociació amb Junts es va iniciar el mes de març passat. Una data interessant i que segurament ens servirà per anar configurant un trencaclosques ple d'incògnites.
Perquè si, en aquell moment, ja estaven bastint ponts, caldria preguntar-se si no sobrevolava ja la idea de "fer de la necessitat virtut". El PSOE sabia llavors que necessitaria Puigdemont per poder avançar? O podem pensar que hi ha "alguna cosa més" que no s'està explicant i que podria tenir un impuls clar en aquest gir de Sánchez?
Sabem, encara que es recordi poc, que hi ha dues sentències pendents de sortir, de gran importància i de possible impacte a Espanya: la del Tribunal Europeu de Drets Humans i la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Totes dues estan a punt de donar-se a conèixer, en qüestió de mesos, i no seria gaire estrany que s'estigui preparant un menú carregat d'arguments que poguessin coure a l'estat espanyol. I coure molt.
Fa poc, Martín Pallín deia que el Tribunal Europeu de Drets Humans havia donat un termini a Espanya i a Catalunya perquè intentessin posar-se d'acord abans del 14 de gener del 2024. Literalment, diu que "els corifeus de la dreta s'han oblidat que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha pres en consideració les demandes dels nou condemnats i convida el govern espanyol a arribar a una solució amistosa abans del pròxim 14 de gener. Estrasburg, tal com ha examinat la sentència del Tribunal Suprem, veu que hi ha articles que podrien haver estat vulnerats. La resolució de la Sala Segona del TS és inconsistent i l'amnistia tindria la doble virtut de tallar una condemna anòmala que a Europa no admet ningú. Ni el Comitè de Drets Humans de l'ONU, ni l'Assemblea parlamentària del Consell d'Europa".
No seria forassenyat pensar que a Espanya no li queda cap més opció que fer el que s'està fent: recollir cable
Resulta cridaner conèixer això gairebé per casualitat, en comptes d'haver-ho vist a les portades dels mitjans de comunicació, ja que més d'un s'hauria repensat, segurament més d'un parell de vegades, això de fer-se fotos i signar manifestos contra una llei que encara desconeixien.
Però ja sabem que, malauradament, és més freqüent el soroll que l'anàlisi, la brutalitat que el diàleg i, sens dubte, opinar sense tenir la més mínima idea del que s'està comentant.
Sabent que la justícia europea ja ha fet un toc d'atenció al govern d'Espanya, és possible que s'entenguin millor les passes que s'han fet. Això de la "necessitat virtut".
I és que, potser, Sánchez no s'estava referint a la seva "necessitat" de governar tant sí com no, com sembla, sinó més aviat a la "necessitat" de resoldre la destrossa que s'ha anat pastant durant els últims anys, en la qual el PP, alguns jutges i diferents funcionaris públics han participat activament.
Una destrossa en la qual el PSOE també ha sigut part activa i que possiblement ara li tocarà recompondre; per això li calen perfils com el de Zapatero, que apareix de nou en escena per provar de desfer aital greuge.
No seria estrany que la sentència que prepara el TJUE sigui encara més contundent i, en aquest sentit, és millor anar preparant el terreny, atès que una amnistia ja serviria de bàlsam, de bena o de remei davant la ferida que pugui ocasionar un text que bé podria deixar en evidència el que durant tants anys hem anat denunciant. Fonamentalment, sí, el lawfare que va sent una cosa habitual a l'Estat. Per molt que alguns neguin la major.
La reacció dels col·legis d'advocats, dels jutges, dels notaris, ha estat tan absurda i desproporcionada davant el mer fet que el PSOE i Junts assolissin un acord i es posés a sobre de la taula la necessitat de ventilar el funcionament de l'administració de justícia, que ens hauria de fer sospitar.
Perquè els que treballen al "poder judicial", han de ser fidels a la Constitució, i el que això significa és, ni més ni menys, que el seu paper no és el de valorar des de l'opinió qüestions polítiques; sinó el d'aplicar les lleis que emanen del poder legislatiu. Podran advertir si consideren que, a escala tecnicojurídica, una norma pot incórrer en incoherències amb el corpus legislatiu, fins i tot si en tenen dubtes de la constitucionalitat. Però a parer meu, no haurien de manifestar públicament la seva opinió sobre les lleis, ja que això fa la sensació que la imparcialitat podria veure's compromesa a l'hora d'interpretar-les.
Ens oblidem, potser per desconeixement, que les lleis les creen els representants polítics; que les fan i desfan atenent les seves majories, els seus pactes, els seus acords, que és, en definitiva, l'exercici de la democràcia. La sobirania popular, a través d'ells, és la que incideix directament a la redacció de les normes que ens donem per avançar, o retrocedir com a societats. I qualsevol ingerència en la presa de les decisions a l'hora d'elaborar una llei, és contrària a l'esperit de la Constitució.
De la mateixa manera que ho és qualsevol ingerència a l'hora d'aplicar-les o de fer-les complir.
El problema és que, potser, estem massa acostumats a aquestes ingerències i, fins a cert punt, alguns pensen que és el normal signar manifestos d'índole política quan la seva funció és, precisament, apartar-se'n.
Quan tothom fa política, al final, es perverteix un sistema fonamentat en la separació de poders. Una cosa que, tot sigui dit, té un llarg camí per recórrer a Espanya, on el cap de l'Estat no respon a la igualtat de la ciutadania davant la llei, està protegit per la seva immunitat (només cal veure el que passa amb l'emèrit).
Analitzant el context, cal demanar-se a quina necessitat es refereix Sánchez quan pretén fer-ne "virtut". I no seria forassenyat pensar que a Espanya no li queda cap més opció que fer el que s'està fent: recollir cable, "desfer aquest greuge", i provar de netejar una miqueta tota la quantitat de barbaritats comeses contra la Constitució, contra l'estat de dret, contra la convivència, contra el dret a la informació, contra la llibertat d'expressió i contra tantíssims drets fonamentals que se'ns han vulnerat en el context del conflicte català.
No ha estat l'únic cas, perquè durant la pandèmia han fet més del mateix, i en aquest sentit, hi ha una gran assignatura pendent per part de tots els dirigents i partits polítics, ja que cap d'ells ha complert, tampoc, amb les normes més fonamentals. Però, malauradament, aquest és un altre dels assumptes pendents que té, no només l'estat espanyol, sinó també la justícia europea i la comunitat internacional.
Alegrar-nos que es facin els passos necessaris per resoldre els problemes generats per l'"estat profund" no vol dir que hàgim oblidat tot el que encara queda per fer.
Aquesta batalla no hauria d'abordar-se des de criteris partidistes, ni tan sols des de criteris d'"esquerra o dreta", ja inexistents.
L'anàlisi, segons la meva opinió, s'ha de fer davant l'avenç o retrocés en la protecció de drets i garanties. I en aquest sentit, sí, entenc que Sánchez intenta fer de la necessitat virtut. Presumir ara de demòcrata perquè, senzillament, està intentant reconduir la situació cap al sender constitucional.
Espero que aquest camí tot just acabi de començar i es puguin abordar tots els abusos comesos sota diferents excuses.