Port de Barcelona, dimarts 28 de juny de 1859. Fa 167 anys. El científic i inventor català Narcís Monturiol (Figueres, 1819 – Barcelona, 1885) avarava el primer submarí de la història: l’Ictíneo, un prototipus, totalment de fàbrica catalana, de set metres i mig d’eslora, construït amb fusta i amb un disseny en forma de peix. Segons la premsa de l’època (Diario de Barcelona, La Corona, La Abeja, Diario de Palma), en aquell dimarts vigília de Sant Pere (patró dels pescadors i dels mariners), malgrat ser dia laborable, al port de Barcelona s’hi va concentrar una gran quantitat de públic, expectant per la novetat que es presentava: l’"Ictíneo" un vaixell que se submergia i emergia, i explorava el —fins llavors— desconegut fons marí.
Com era l’Ictíneo?
L’Ictíneo de Monturiol era un buc format per dues clasques: l’exterior en forma de peix (el proverbial sentit de l’estètica dels catalans), i l’interior en forma el·líptica que tenia una capacitat de 7 m³. Aquest buc se submergia i emergia a través d’un sistema de bombes d’aire i densitat. S’il·luminava (la cambra interior i el far exterior) a través de tancs d’oxigen i d’hidrogen, que tenien, també, la missió de subministrar aire respirable a la tripulació. I es propulsava amb un senzill sistema de pedals. La tracció d’aquell primer Ictíneo, era humana, quatre homes —situats a la popa de la nau— pedalaven per a moure l’aleta plana de l’exterior que propulsava el submarí. Clar, senzill, i estètic... un invent a la catalana.
La paternitat del submarí
El submarí Peral no seria avarat fins al 8 de setembre de 1888... vint-i-vuit anys més tard de l’Ictíneo. En un primer moment el poder espanyol intentaria imposar la versió que el de Peral era el pioner. Però aquesta emergència de testosterona patriòtica de pandero i castanyola, duraria, tan sols, cinc mesos. El temps que el mateix Peral trigaria a reconèixer Monturiol la paternitat del submarí. Seria en una carta que enviaria al Club de Regates de Barcelona (febrer, 1889). El poder espanyol mai no ho ha volgut acceptar, i, passat un segle i mig, ho resolgué imposant que el submarí militar és obra de l’enginyer militar espanyol Isaac Peral i el civil ho és de Narcís Monturiol "ingeniero español nacido en Figueras". Quan convé, convé. I quan no, "a por ellos, oé!".
Quina és la faceta més desconeguda de Monturiol?
Era l’any 1846, i encara faltaven tretze anys per a avarar l’Ictíneo. Barcelona ja havia iniciat la Revolució Industrial. Però continuava reclosa, forçosament, dins les muralles pel càstig que li havia imposat el règim borbònic després de 1714. I els obrers i les seves famílies malvivien en un paisatge marcat per les tres "emes": misèria, malalties i mort. L’amuntegament, la infraalimentació, la insalubritat, les pèssimes condicions de treball i l’analfabetisme, condemnaven les classes treballadores a una vida de desesperança. I en aquell context, Monturiol, inspirant-se en el pensament del socialisme utòpic, va imaginar la creació d’un entorn on les classes humils podrien viure saludablement i treballar favorablement: el projecte Icària.
En què consistia el socialisme utòpic?
El socialisme utòpic era un conjunt d’idees formulades a principis del segle XIX que criticaven els efectes del capitalisme salvatge sobre el conjunt de la societat, i que proposaven la creació d’una societat justa i igualitària. Els principals pensadors d’aquest moviment (els francesos Saint-Simon i Fourier i el gal·lès Owen) proposaven una societat dirigida per científics i productors que s’havia d’articular en "falansteris", una mena de comunitats autosuficients basades en el treball lliure i en la cooperació. El gal·lès Owen, propietari de diverses fàbriques, havia implementat aquest projecte amb la creació d’una comunitat cooperativa anomenada New Harmony (1838), a Indiana (Estats Units).
Què era Icària?
Monturiol va adquirir uns terrenys a la vila de Sant Martí dels Provençals (on, anys després, s’hi desenvoluparia el barri barceloní del Poblenou), i hi va crear una comunitat que practicaria el socialisme utòpic. Un reducte format per un grup de famílies que havia renunciat a la propietat, a la moneda i al comerç, que s’organitzaria com una cooperativa i que invertiria els beneficis del treball sobre la mateixa comunitat. A Icària, les cases, els tallers, la botiga, l’escola, el dispensari, la taverna o el cementiri, eren propietat de la comunitat. Aquella experiència pionera i utòpica reuniria, en la punta de la seva plenitud, més de cent famílies treballadores, és a dir uns cinc-cents habitants.
Icària, de somni a malson
El projecte Icària no va tenir l’èxit que Monturiol hauria desitjat. Tot i que es va desenvolupar i va merèixer l’atenció de Karl Marx i Friedrich Engels, l’experiència utòpica a Barcelona seria sistemàticament boicotejada pels lobbies de poder de l’època (burgesia industrial, aparell governatiu espanyol, jerarquies eclesiàstiques). L’experiència utòpica Icària desapareixeria el 1860, quan Cerdà, en el dibuix del seu projecte d’Eixample, va traçar un plànol que trinxava, literalment, la ciutat utòpica. Tot seguit, el seu paisatge urbanístic seria substituït per grans fàbriques, genials testimonis de l’arquitectura industrial catalana, malauradament destruïts i perduts per sempre, amb la febre especulativa de 1992.