He vist a Netflix la sèrie documental Rafa, dirigida per Zachary Heinzerling. I aquesta és justament la clau. Que l’ha dirigit un senyor nord-americà, amb la qual cosa ens hem estalviat el patriotisme barat que era previsible en una productora espanyola. I, en canvi, el resultat és extraordinari. Primer, perquè el tenista convertit per Espanya en un símbol, es passa el documental xerrant mallorquí. No a l’entrevista que li fan. Però sí en el dia a dia amb la dona, el fill, la família i el seu equip. Fins ara, l’únic que havia transcendit és que, durant els partits, el seu equip li cridava “vamos, Rafa”. Doncs no. Li parlava en català, a en Rafael. I això ja ho fa un retrat diferent. Més real del que el filtre dels mitjans del Regne d’Espanya ens ha fet arribar. És la importància de la construcció del relat. Aquests dies en què sembla que hàgim de pidolar al Papa que parli català, quan el problema és l’Estat, queda clar que hi ha una Espanya que es nega a si mateixa.
I, més enllà d’això, que no és poc, per primera vegada s’aborda seriosament la relació amb el seu tiet Toni. He llegit en una crítica que la pel·lícula recorda Whiplash. Que no costa gens reconèixer Toni Nadal en Terence Fletcher, el despietat tutor que no dubta a exigir sempre més al seu pupil —un amb la raqueta, l’altre amb les baquetes—, superant tots els límits del que es considera humanament i pedagògicament admissible des del punt de vista físic i mental. Està ben vist. El tiet Toni el va esprémer tant que el 2005, quan amb prou feines tenia 19 anys i acabava de guanyar el seu primer Roland Garros, li van detectar la síndrome de Müller-Weiss, una malaltia degenerativa del peu que provoca dolor crònic, però que en el seu cas va ser causada pel règim espartà de l'oncle. Nadal va estar a punt de deixar el tennis. Només la solució d’unes plantilles —que a poc a poc li van anar trinxant el genoll— li van permetre jugar, sempre més, amb dolor.
A 'Rafa', per primera vegada, s’aborda seriosament la relació de Nadal amb el seu oncle Toni
La seva pròpia mare no veia clara l’exigència malaltissa del cunyat. Era tanta la pressió que suportava en Rafael, que va començar a generar tot de tics, que, en realitat, eren TOC. Que primer el van portar a psicòleg. Després al psiquiatre i a la medicació. I, posteriorment, al bloqueig mental. No hi havia manera de guanyar Djokovic. La solució de Toni Nadal era encara exigir-li més. Fins que el noi va dir prou. Però va fer trucar al pare, Sebastià, perquè tota una estrella de l’esport de 30 anys no s’atrevia a parlar amb el tiet. I, oh sorpresa, sense l’oncle va tornar a guanyar.
Durant tot el documental, sobrevola aquest peculiar vincle entre tiet i nebot. No acabes de saber si el tiet l’estimava o l’odiava. Si era un àngel o un dimoni. O totes dues coses. I també és veritat que el mateix tenista era el primer que semblava gaudir amb el patiment. I així va continuar fins al 2024, portant el cos al col·lapse definitiu. Ja sense el tiet. Però, igualment, sobrevola l’ombra de la responsabilitat, del verí introduït a la seva ment. La pregunta, sense resposta, és si hauria aconseguit el mateix amb un altre mètode.
Dues escenes. Primera: Quan en Rafael començava, durant el seu primer torneig, el Toni li va prometre que faria ploure si anava perdent. I, efectivament, aquell dia es va posar a ploure quan perdia. El nebot li va dir al tiet: “Crec que ja pots parar la pluja, puc guanyar”. A la mítica final de Wimbledon del 2008, quan Federer havia remuntat dos sets i es va aturar el partit per la pluja, el Toni va anar al vestidor pensant què dir-li per animar-lo. No va caldre. En veure’l, el tenista li va dir: “Ja pots parar la pluja; puc guanyar”.
Segona: Un cop retirat, a l’homenatge que li fan a París pels seus catorze Roland Garros, les seves primeres paraules d’agraïment són per al seu oncle, que no pot aguantar les llàgrimes.
I hom es queda amb les ganes que un psicòleg li expliqui aquesta relació i si es va desenvolupar una patologia i quin nom té.