El catalanisme d’abans de la guerra va servir per liquidar la classe obrera barcelonina i substituir-la per una altra de més dòcil, de cultura castellana. Ara, el catalanisme restaurat per la Transició amenaça de convertir la classe mitjana del país en irrellevant: després d’haver-la utilitzada amb finalitats electorals fraudulentes, la vol dissoldre en un poti-poti d’immigrants d’arreu del món. És normal que els catalans que no tenen negocis amb l’administració, ni volen sortir a la tele, se n’allunyin com de la pesta.
El catalanisme va ser un intent de relligar el país amb la seva classe dirigent dins del marc castellà de l’Estat espanyol. Quan els historiadors mirin enrere, veuran que va servir més per modernitzar l’Espanya interior i transferir-hi la riquesa del país que no pas per resoldre els problemes del Principat. Madrid necessita el catalanisme més que Barcelona. Una altra cosa és que, quan el catalanisme no pot contenir la força del país, l’Estat el decapiti o el pressioni fins a posar-lo un altre cop al seu servei.
Sense el catalanisme, l’Estat no té manera d’arribar al cor dels catalans i controlar-ne el pensament
L’Espanya democràtica creu que s’aguanta sobre els pactes de la Transició, però fins ara s’ha aguantat, bàsicament, sobre els pactes no escrits que donaven cohesió a Catalunya. Sense el catalanisme, l’Estat no té manera d’arribar al cor dels catalans i controlar-ne el pensament. Fins a la irrupció del catalanisme, Barcelona era una ciutat més potent i creativa que Madrid, tot i els bombardejos que patia de l’exèrcit espanyol, i les constants revoltes del seu poble. Si el referèndum no es va poder frenar, tot i els espies i la policia, és perquè no era cap invent del catalanisme.
Els pactes del catalanisme han permès als catalans de prescindir del castellà com a llengua de cultura. Després de quatre segles, no és poca cosa; però les factures d’aquesta restitució ja estan més que pagades. A més, l’enfortiment de la llengua cada cop tensarà més les relacions entre els catalans i les institucions que els governen. El catalanisme ha volgut oblidar que el Principat ja va intentar separar-se de la Corona d’Aragó abans d’intentar trencar amb l'Estat. Els patiments de Catalunya —i d'Espanya— tenen més a veure amb la guerra civil del segle XV que no pas amb el Compromís de Casp o les guerres amb Castella.
Amb la derrota de Barcelona, la nació catalana va passar a ser vista amb recel per la monarquia, que va buscar el suport d'altres pobles, sobretot del castellà. L’imperi aragonès, que depenia existencialment del seu nucli català, va acabar servint per bastir l’estructura espanyola, mentre Catalunya quedava decapitada. Els catalans van mantenir la llengua perquè conservava la memòria d'un poder perdut, perquè els recordava el paper que jugaven quan hi havia una classe dirigent que la sostenia i els representava. I Espanya va créixer coixa i corrompuda.
Sense una classe dirigent que volgués representar els interessos del seu poble, Catalunya ha servit de laboratori perquè Espanya intentés fabricar una nació moderna des de dalt. De la Barcelona repetidament vençuda, se n'ha extret el motlle d'una mena de pseudonació espanyola desprovista de la base orgànica de Catalunya. L'imperi hispànic no va prosperar com altres imperis europeus perquè, a pesar de l'or americà, no tenia una nació amb cap i peus per vertebrar-lo. La recuperació del català —i el seu refinament— discutirà l'arquitectura profunda de l'Estat. Tant se val quants immigrants s'importin i quantes vegades el PSOE apel·li a la ultradreta.
A Catalunya, igual que a València i Mallorca, està reapareixent una nació política que havia estat condemnada a viure en l'espai domèstic, sense direcció ni consciència. El buit de poder que Madrid va haver d'omplir a través del catalanisme per poder modernitzar Espanya, a poc a poc va sobreeixint del marc original, mentre l'Estat i les elits castellanitzades proven de controlar la situació amb els trucs de sempre. No és una qüestió de percentatges demogràfics ni d'adhesions sentimentals, ni tan sols de polítiques lingüístiques. Som davant del renaixement polític d’una nació que ha sobreviscut sense direcció i que, a empentes i rodolons, se n'està creant una a mida.
Si jo fos castellà m'ho pensaria molt a l'hora d'alimentar segons quines dinàmiques de poder. Tot allò que enfonsi els catalans tornarà a enfonsar la resta d'espanyols. Estem massa barrejats perquè l'Estat pugui distingir-nos: si no hi ha democràcia a Catalunya, no n'hi haurà a Espanya, i Europa en patirà les conseqüències. Pedro Sánchez i Rodríguez Zapatero ja comencen a notar-ho. Ni tan sols l'aliança amb Roma, que havia servit als castellans per enfonsar Catalunya en altres temps, sembla que pugui cohesionar l'Estat, aquesta vegada.
L'esquerra castellana, igual que ja li va passar a la dreta després de l'1 d'octubre, ja no pot buscar el suport de Catalunya. Els polítics castellans no poden fer servir el país per les seves batalletes, perquè el catalanisme ha esdevingut una closca buida. Estem a punt d'aprendre que el PSOE, Vox i el vell catalanisme comparteixen adversari: la Catalunya històrica, educada en la seva llengua, que ha sobreviscut al llarg dels segles per tornar a donar-se uns líders i una direcció amb cara i ulls. Aquest canvi té més fondària i és més important per al progrés d'Espanya que la independència.