Tal dia com avui de l’any 636, fa 1.490 anys, a la vall del riu Yarmuk (llavors província bizantina de Palestina Primera), concloïa una batalla que havia durat sis dies (14 al 20 d’agost de 636) i que havia enfrontat l’exèrcit de l’Imperi romà d’Orient, format per uns 50.000 homes i comandat pel general Teodor Tritiri, i les forces del califat ortodox de la Meca, integrades per uns 40.000 efectius i dirigides pel general Jalid ibn al-Walid. Al sisè dia de batalla, Vahan —cap de les forces mercenàries armènies que complementaven l’exèrcit bizantí—, veient que havia perdut molts homes durant les cinc jornades anteriors, va pactar secretament la retirada de la batalla.
La deserció de Vahan i la tempesta de sorra que es va desfermar durant la sisena i setena jornada de la batalla deixarien els bizantins en inferioritat. Teodor Tritiri va intentar una retirada ordenada, però la tempesta va provocar el pànic entre les tropes bizantines i els musulmans van acabar causant una veritable massacre en el camp de batalla rival. La part més perjudicada de l’exèrcit bizantí van ser els mercenaris Bani Gassan (àrabs cristians del nord de la península aràbiga) comandats pel general armeni Darijan. En aquella batalla van acabar morint tots els caps militars de l’exèrcit bizantí (Tritiri, Vahan i Darijan).
Després d’aquella batalla el comandament musulmà va promoure una important immigració àrab a les antigues províncies bizantines de Palestina Primera, Palestina Segona i Palestina Salutaris, territoris que es corresponen amb les fronteres de l’estat modern d’Israel. Aquella immigració, promoguda pel nou poder, va provocar una substitució demogràfica a la regió i els jueus, que poblaven el territori des de feia 2.000 anys (des del segle XIII aC) van restar minoritzats, perseguits i empobrits en la seva pròpia terra. Aquesta situació no es corregiria fins després de la II Guerra Mundial (1945) amb l’arribada de milers de supervivents de l’Holocaust.