Aquesta setmana ha fracassat, per culpa de tots i per culpa de ningú —com sol passar, adobat amb una pluja de retrets—, la reforma de la llei mordassa. En el programa del govern més progressista de la història figurava no la seva reforma, sinó la seva derogació.

Menos lobos, caperucita: de la derogació vam passar a una reforma. Una reforma que la internacional autoritària (a la pell de brau, representades bicèfalament per l'extrema i l'extremíssima dretes), de la qual el seu ariet són els sindicats policials amb el seu etern contra tot el que es mogui, és a dir, un universal a por ellos, ha estat la coartada de no acceptar la retirada de les pilotes de goma, d'efectes demolidors com bé sabem. Igualment ha passat amb el manteniment de les devolucions en calent, confonent persones amb productes en mal estat, i les famoses faltes de respecte, com si els encontres entre policies i ciutadans —sí, ciutadans— fossin un ball a Versalles. La resistència del, multicondemnat a Estrasburg per la seva vulneració dels drets fonamentals, ministre de l'Interior no ha estat menor. Malauradament, ERC i Bildu hi han picat, i MpuntoRajoy, com el Cid, guanya victòries després de mort: la seva llei perdura que perdurarà.

Cal precisar que la llei mordassa té una autoria més directa, la de l'inefable Fernández Díaz, no sabem si ajudat per l'àngel de guàrdia del dia. Un dels punts rectors d'aquesta norma contrafeta és el dret a la tranquil·litat dels ciutadans (art. 1. 2.): ni en el franquisme s'havia arribat a tant en l'exageració autoritària de l'ordre públic. I, a partir d'aquí, avall, que fa baixada.

Reformar la llei mordassa és un imperatiu de decència democràtica i, com a mínim, una puntada de peu en la canyella a l'autoritarisme rampant, sempre desitjós de fagocitar l'exercici dels drets més bàsics dels ciutadans

Per això, avui, sense la reforma dels punts en què s'havia arribat a un acord (reducció de multes en general i en particular per tinença de cànnabis i altres estupefaents, supressió de la desobediència en matèria de prostitució al carrer, no sanció de les manifestacions sense comunicacions, ni dels convocants pels desordres produïts en aquestes darreres, ni de les manifestacions estil "rodejar el Congrés", ni del top manta ni de diverses formes d'okupació; a més, avís previ imperatiu a la dissolució de les concentracions al carrer, només dues hores per identificar en comissaria, apaivagar la il·lusòria presumpció de veracitat de les denúncies policials...), la situació de restar igual que sota Rajoy és pitjor. No cada dia la política de màxims, és a dir, prendre el cel, és possible i dimarts passat, amb la no aprovació del dictamen de la Comissió d'Interior del Congrés, es va perdre una ocasió d'or per suprimir o apaivagar disposicions d'aquelles que mantenir-les i tornar-les a llegir fan envermellir qualsevol demòcrata. Els avenços no eren espectaculars, ja que certes línies mestres perduraven, però la reforma era un pas endavant.

No haver modificat, fins on semblava possible, és una errada que cal reparar millor demà que demà passat. De procediments n'hi ha, com les proposicions de llei, és a dir, a iniciativa parlamentària, exactament com era la que va decaure aquesta setmana, impulsada pel PNB. A veure si ara resulta que el TC més reaccionari de la història, en la seva Sentència 172/2020, va ser més agosarat que la nostra classe política en imposar una interpretació constitucional als desorbitats arts. 36.23, 37.3 i 37.7 de la llei mordassa.

Reformar —oblidada ja la derogació— la llei mordassa és un imperatiu de decència democràtica i, com a mínim, una puntada de peu en la canyella a l'autoritarisme rampant, sempre desitjós de fagocitar l'exercici dels drets més bàsics dels ciutadans. Aquest cop no hi ha hagut la sort d'una errada del més eixerit de la classe, com va passar amb la reforma de la reforma laboral, i la ciutadania, davant el furor sancionador/recaptador de les policies/administracions, ho continuarà pagant injustament.

Cert és que la transacció parlamentària amb aquesta i altres normes respon també a l'estat de les relacions entre els partits que es concerten per tirar-les endavant. No sempre el clima és el millor. Però ni l'electoralisme ni una certa, per dir-ho així, ingenuïtat poden fer perdre l'oremus del que convé de totes totes a la ciutadania.