Els agradin o no als seus crítics, Podemos i Vox són dos partits constitucionals. La seva existència és la prova del grau de tolerància ideològica del nostre sistema polític, el que en dret constitucional estudiem com a pluralisme.

El fonamentalisme islàmic diu que aquesta és la gran fuga de la nostra democràcia, que ens permet votar-ho tot, quan la realitat és que tot no es pot votar. Els qui s'enfurismen amb un o altre dels dos partits esmentats comparteixen amb aquest fonamentalisme l'actitud militant que la veritat existeix per més que costi trobar-la.

Jo també ho penso. Crec que la veritat existeix i que quan topem amb ella assolim l'autèntica llibertat, la que no es mesura amb diners, la que no persegueix la total equiparació entre persones perquè entén la grandiositat de la diferència. En el fons, lliures i iguals és una expressió que toca l'oxímoron i els qui la utilitzen haurien d'intentar oblidar-se de rasar les persones al mateix nivell, buscar equilibris numèrics o fer passar per igualtat d'oportunitats el que no és cap altra cosa que imposició de resultats. Atendre aquest criteri implicaria capgirar tants temes, presumptes reptes, lluites atiades i subvencionats negociats de les diverses causes, que millor ho deixo estar. Però també significa que els qui ho afirmen no ho diuen de cara però no els agrada l'Estat de les autonomies, que és justament l'afirmació que la igualtat és un concepte relatiu i que la llibertat no es mesura amb ella.

En el fons, lliures i iguals és una expressió que toca l'oxímoron i els qui la utilitzen haurien d'intentar oblidar-se de rasar les persones al mateix nivell

Al mateix terreny pantanós es troba també l'existència dels partits l'objectiu dels quals és la desintegració de l'Estat per la via de la independència d'un tros del seu territori. En països en què en la seva Constitució hi ha clàusules d'intangibilitat com l'alemanya, el debat sobre l'existència de partits independentistes només es planteja en un terreny purament teòric, ja que cap partit no pot "atemptar contra la República", blindada davant el poder constituït, sigui aquest federal o federat. Això vol dir que el partit independentista bavarès no pot plantejar-se declarar en el seu Parlament autònom que a Baviera ja no la vincula el Tribunal Constitucional alemany quan s'oposi als interessos de l'Estat federat, en un paral·lelisme amb el que ha passat en el Parlament català.

Però l'Estat i la Constitució espanyola, sense clàusules explícites d'intangibilitat, només plantegen com a límit als partits polítics el fet que estructuralment persegueixin finalitats delictives o que justifiquin la violència en la consecució dels seus objectius. L'article 21 de la llei fonamental de la República Federal Alemanya, en canvi, estableix que "els partits que per les seves finalitats o pel comportament dels seus adherents tendeixen a desvirtuar o eliminar el règim fonamental de llibertat i democràcia o a posar en perill l'existència de la República Federal d'Alemanya són inconstitucionals", estem davant del que podríem considerar partits independentistes merament teòrics o virtuals, que accepten de bon grat que el Tribunal Constitucional els negui la possibilitat de fer un referèndum, entre altres coses, perquè no tenen alternativa. La pregunta és, llavors, què hauríem de dir de les proclames que duen a terme els partits independentistes a Espanya i si aquest tipus de partit independentista a la democràtica, admirada i respectada Alemanya podria subsistir.

Sí, el resum és que la independència, aquí o allà i citant Torra i Colomines, és impossible sense la revolució, però potser així s'entengui per què Rajoy deia que, a més de no voler i en relació amb el referèndum, senzillament no podia. Alguns juristes diuen que sí que es pot, però com n'hi ha altres que ja estan demanant una reforma constitucional per incloure una clàusula d'intangibilitat semblant a l'alemanya que ens tregui de tot dubte i afirmi de forma rotunda el contrari, potser és millor deixar-ho tot (tan malament) com està.

Elisa Beni
Opinió La base de la farsa Elisa Beni
Esther Palomera
Opinió No en nom seu Esther Palomera