El vent de la censura amenaça d'endur-se tot el nostre llegat cultural, i també el que queda de la nostra identitat. Estem a un pas de condemnar la llengua llatina perquè parla de persona amb el terme homo, i només pot entendre's una estupidesa tan gran si es recorda que hem deixat el criteri sobre les coses en mans de qui no en té.
Sens dubte, encara queden diverses fases per arribar a aquell moment inefable en què aquest adjectiu abandoni el terreny de la poesia i cobri el seu significat terrorífic: el que no es pot dir, allò sobre el que no es pot parlar és una regla que s'està obrint camí en l'imaginari col·lectiu a bon ritme. Comencem parlant de delictes d'odi i acabarem justificant odiar qui no pensi com nosaltres. I encara que, com gairebé sempre, la idea arriba de la mà de sentiments lloables i justificacions atorgades per les conductes immorals que de tant en tant van lligades a la condició humana, el cas és que l'anècdota, transformada en categoria inapel·lable, ho arrasa tot com un vent immisericordiós, i enfrontar-s'hi pot suposar la mort: la social, esclar; potser, al final, també la física.
La frivolitat que s'amaga en el fet de no saber separar l'autor de la seva obra i la descontextualització que propicia la ignorància són guies directes cap a la catàstrofe
Que una plataforma de pagament de continguts audiovisuals hagi retirat del catàleg la pel·lícula Allò que el vent s'endugué, encara que digui que és temporalment i per reincorporar-la amb advertències contextualitzadores, mereixeria la mateixa contundència en la retirada dels seus abonats, perquè així calibrés amb més dades d'on arribarà més perjudici econòmic: si són més els ximples que perdria traient-la o menys els necis que es quedaran si la pel·lícula també es queda. Però potser aquest i altres subministradors "del que és correcte" o de l'"incorrecte políticament correcte" prefereixen consumidors sense cervell per fer-los engolir la porqueria que fan passar per "el fenomen de la temporada", això que, com en la major part de la música alimentària recent, no són més que revisions a la baixa dels clàssics. Com Ana Patricia Botín en el seu editadíssim Skype, en la trobada en línia d'empresaris (majoritàriament assalariats de luxe de grans corporacions): format impecable, oratòria fabricada a la millor escola de logopèdia, per parlar de la "imaginativa" aposta de pisos en propietat per a joves de menys de 35 amb hipoteques que suposadament hauria de facilitar l'Estat, perquè el banc no està en disposició d'arriscar-se.
La incapacitat dels suposats subministradors de cultura audiovisual per resistir els embats d'una opinió pública gregària, amb prejudicis, simplista i customitzada al dictat d'aquest vent pestilent que emana de quatre think-tanks d'estar per casa i una classe política sense ofici ni benefici, fa cada vegada més irrespirable i totalitari l'aire i l'ambient que ens hem d'empassar. A aquest pas els diàlegs de Plató seran retirats de l'assignatura de filosofia, acusat l'hel·lè de pederasta per com és d'encesa la seva aposta pels amors amb jovenets acabats d'arribar a la pubertat (potser se salvi perquè encoratja l'homosexualitat a parts iguals amb la pedofília), i Rousseau passarà sens dubte de la lleixa dels pares del pensament polític a l'infame traster que la història reserva als maltractadors de dones, sense que el salvi el fet de ser la inspiració del pensament socialista que va sorgir a l'altre costat del teló d'acer des de la revolució bolxevic de 1917.
La frivolitat que s'amaga en el fet de no saber separar l'autor de la seva obra i la descontextualització que propicia la ignorància són guies directes cap a la catàstrofe. Imagino que en un context tan bàsic serà difícil recordar que va ser la mateixa esquerra que ara pretén patrimonialitzar qualsevol consigna antiracista i que s'agenolla per un com no ho ha fet per ningú, la que es va oposar de forma recalcitrant al vot de les dones durant la República, o que fins i tot fa poc aquesta mateixa esquerra titllava de traïdor el dissident soviètic Aleksandr Soljenitsin. Imagino que els més moderns no saben qui és, així que d'Ayn Rand ja ni en parlem. Es veu que li hem agafat gust a això de portar morrió, aquest que pel que sembla serà l'únic element del present que no s'endurà el vent.