Si Vox és, entre altres coses, dialècticament inseparable de l'independentisme que ha crescut a Espanya en aquestes eleccions, i de la desorientació de l'esquerra i dreta moderades per gestionar la crisi econòmica que cau sobre les classes mitjanes, Terol Existeix és el símptoma de la incapacitat de l'estat de les autonomies per atendre la complexitat territorial del país.
Si el model autonòmic, únic a Europa, es va voler mantenir obert per adaptar-lo a cada temps, la deslleialtat dels seus actors (el central i el perifèric) ha generat una competència destructiva entre territoris per aconseguir (en uns casos) o escapolir-se (en d'altres) de la cotilla que significa el "cafè per a tothom". El jacobí Alfonso Guerra, que va dir que a Espanya no la reconeixeria ni la mare que la va parir després de la victòria socialista de 1982, va atendre l'AVE andalús, però es va oblidar de construir una xarxa ferroviària que vertebrés el conjunt a tots els seus racons, com ha fet, per exemple, França, malgrat el seu contumaç centralisme. I així avui hi ha territoris la connexió dels quals és tan impossible que hauria de fer enrojolar els qui, amb raó, reclamen corredors que facilitin el trànsit comercial competitiu que requereix el segle XXI.
Terol Existeix és el símptoma de la incapacitat de l'estat de les autonomies per atendre la complexitat territorial del país
"Terol existeix" és una frase que pot tenir tants subjectes com províncies espanyoles es troben abandonades a la seva sort. Podria dir-se que aquesta situació és responsabilitat de les seves respectives comunitats autònomes, però caldria afegir que l'autogovern regional no ho pot tot i que al seu interior també opera, encara que sigui a petita escala, el centralisme (ho saben bé a Catalunya les províncies que encara no són, i potser no ho seran mai, part de la metròpoli barcelonina). Algunes operacions, com la vertebració territorial de les infraestructures, siguin de comunicació o energètiques, requereixen tal altura de mires, que han de ser observades i concebudes des d'una llarga distància perquè perdurin més enllà dels concrets i contingents governants. I no s'hi val dir que les infraestructures es posen on es necessiten, perquè també les realitats neixen i creixen si les infraestructures existeixen. Això o optar per abandonar la batalla per la cohesió territorial, generar dues o tres metròpolis capaces de competir al taulell geopolític internacional i envoltar-les d'uns extensos parcs temàtics amb un paisatge agradable i una gastronomia reconfortant.
Terol Existeix alerta, entre altres, d'una injustícia pràctica basada en una idea errònia de la llibertat: aquelles comunitats autònomes que amb la força d'altres, el victimisme d'algunes i l'endèmia històrica de la resta han estat capaces de crear entorns semblants als d'un paradís fiscal (el cas de Madrid, per posar-hi nom) pretenen continuar parlant de solidaritat mentre construeixen futurs desiguals. En la lluita de les grans urbs per liderar el futur no és menor la que lliuren Madrid i Barcelona, i en la qual els últims esdeveniments que hem viscut a Catalunya són sens dubte encoratjadors per a la capital d'Espanya i la seva victòria en la partida.
Ni una ni una altra no haurien de ser alienes a la resta, a aquest entorn depauperat que semblen concebre com el seu espai d'esbarjo. Però, en tot cas, Barcelona hauria de recordar que qualsevol error es paga, i que el seu govern i el de Catalunya semblen indolents davant els efectes de futur del que diuen que són (només) legítimes expressions de llibertat.