La denúncia que ha estat presentada mitjançant l’acció pública per la Societat d’Aigües de Barcelona contra l’alcaldessa de la ciutat comtal i un dels seus regidors obre un debat que va més enllà de la prevaricació que pugui ser identificada en la municipalització d’aquest subministrament energètic. Fins i tot va més enllà de l’amiguisme, també prevaricador, que pugui detectar-se en els ajuts concedits a organismes de tota mena on, sols casualment, es trobin contractats antics col·laboradors de l’alcaldessa o de forma directa persones que la substituïren en la seva antiga dedicació laboral a l’Observatori DESC. El problema, a parer meu, no és l’anècdota d’una governant més o menys capritxosa i arbitrària en la distribució dels diners que els poders públics maneguen i que són fruit de l’esforç de la ciutadania, que també. El problema és estructural i es diu subvenció, perquè en el fons la pregunta és sobre l’ordre dels factors: si va primer la voluntat d’obrir camí amb una idea o activitat que després demana ajuda o comencem pel convenciment que amb aquesta o aquella associació es trobaran diners per viure perquè li venen associades les subvencions en un històric que es perd en els successius governs de tots els colors polítics.
El problema no és l’anècdota d’una governant més o menys capritxosa i arbitrària en la distribució dels diners que els poders públics maneguen. El problema és estructural i es diu subvenció
La subvenció ha esdevingut regla general. Per això, quan es parla de sistemes neoliberals respecte de països com els Estats Units, Espanya, França o Gran Bretanya en aquells moments en què es troben en mans de polítics més de dretes, tan sols s’està dient que el volum de les subvencions, si de cas, es redueix. Però les subvencions mai desapareixen. I n’hi ha de tota mena: a mitjans de comunicació, associacions i organismes diversos, estiguin o no en sintonia amb les idees de qui governa. De fet, els diners que ara sembla haver donat a dojo Colau al DESC ja es donaven en l’època en què Trias era l’alcalde i ella una treballadora d’aquell institut. En això l’alcaldessa té raó, la qüestió ja ens ve d’antic. Quan se la denuncia per la seva preferència cap a un tipus d’entitat o altra que li és més propera, en el fons sols es critica que no són afins el denunciant o que directament contradiuen els seus interessos. Potser en algun cas la justificació de la subvenció és tan precària que esdevingui pressupost fàctic per a un delicte de prevaricació. Però aquesta consisteix en dictar una resolució en la consciència que és injusta. Potser ens hauríem de començar a preguntar si la injustícia no rau en la subvenció, sigui per a qui sigui. Qui diu que el sistema no funcionaria millor si el poder senzillament facilités les oportunitats per competir i conreés el criteri de les persones per decidir? Crec que això s’anomena llibertat.