En matèria de llibertat informativa, confondre la ideologia de cada periodista que treballa en un mitjà de comunicació, la línia editorial d'aquest i la qualitat dels primers i els segons en relació amb els mitjans dels quals disposen és un camí directe cap al conflicte. Un polític, el nom del qual no esmentaré per no engrandir la publicitat que pretenia i que ha aconseguit, ha dit que TV3 és una màquina de manipulació amb una alegria i determinació que denota quin era el seu objectiu tant com el fet que fos ell, i no la convidada originària, qui va anar a l'entrevista en representació del seu partit.

És evident que la línia editorial de TV3 no és la mateixa que la de Telemadrid (tot i que confonguessin un dels seus càmeres amb els de l'altra!) i molt menys que la de 13 Televisión. Llegia algú que deia que a TV3 mai no li havien prohibit parlar d'alguna cosa o obligat a dir-ne una altra, però jo, que he passat per totes les cadenes de televisió excepte la Sexta, no he rebut cap consigna d'aquest tipus en cap d'elles. Això no es fa. Entre altres coses perquè no cal. N'hi ha prou amb, si és necessari, deixar de convidar aquesta persona al mitjà en qüestió; encara que en general per als mitjans és més important l'audiència que el dissident pugui produir que no la contrarietat que generi el que digui.

I és que la línia editorial no consisteix a aconseguir que qualsevol tertulià digui el mateix que el del costat, això seria massa groller. De vegades, la contradicció entre arguments serveix millor a la causa que, per cert, no deixa de ser la raó de ser del mitjà. O és que podem imaginar que el periodisme tingui sentit sense línia editorial? Se m'argüirà que no regeixen les mateixes regles en els mitjans de comunicació privats i en els públics, però caldria preguntar-se si en el fons no són totes les privades una mica públiques i si són del tot públiques les que així s'anomenen. M'explicaré.

Es queixa el partit polític majoritari a Catalunya de la línia editorial de TV3 perquè voldria que es correspongués més amb la seva

La línia editorial dels mitjans de comunicació públics, encara que es revesteixi de la formalitat del pluralisme, està, en general, en relació amb les majories parlamentàries del poder polític que la supervisa, ja que és justament aquest pluralisme el que ha fet que uns o d'altres siguin més o menys votats. I tot i que en els mitjans catalans no es va cuidar gaire el tema durant l'hegemonia convergent, aquesta "harmonia" amb el poder polític explica l'estrany repartiment entre la direcció general i la direcció d'informatius que hi ha ara tant a la ràdio com a la tele públiques catalanes, resultat de la pugna entre els partits polítics que governen i respecte dels quals es queixa el personal dels esmentats mitjans perquè entén que responen a una correlació de forces obsoleta i que hi recauen les seves tensions. Això mateix explica també la disputa viscuda recentment en l'elecció dels membres del Consell de RTVE i el fet que hi hagi baralles a mort per estar representats en l'esmentat organisme. Tot sempre en nom del pluralisme, diran uns i d'altres.

Es queixa el partit polític majoritari a Catalunya de la línia editorial de TV3 perquè voldria que es correspongués més amb la seva, i potser en algun moment podrien tenir prou majories per determinar-la, però això no és suficient per aconseguir que els ulls dels periodistes canviïn de color, i en aquest sentit és de justícia dir que no tots els periodistes són iguals, pensin com pensin, tant els més grans com els més petits, es veu aquest pensament en la seva feina. És veritat que, a causa de la línia editorial esmentada, intentaran posar-se les ulleres necessàries per continuar pagant la hipoteca al final de mes. El periodista rep una nòmina, però això mateix els passa als polítics, i ja sabem què passa amb els dissidents. Són expulsats i d'això, de falta de democràcia, de candidats que no se sotmeten a les tan esbombades primàries, en sap tant el partit del polític queixós com tots els altres.

Al teló de fons de tot això hi ha la corretja de transmissió entre els poders econòmics i els mitjans de comunicació. Són ells els que els financen fins i tot els mitjans públics, a través del nostre vot i per descomptat dels nostres impostos, ja que són els que financen els partits polítics que guanyen eleccions. De la mateixa manera que mitjans de comunicació privats fan (paguen, doncs) campanyes a alguns partits (quin entre ells?) de forma més que descarada, els partits que guanyen després decideixen la línia editorial dels públics a raó de la democràcia de la qual tothom es vesteix i en la qual tothom fa trampa. Menys, per tant, proclames cíniques que només ens recorden que la regeneració política no la porta el nou, sinó el bo i que el bo viu mals temps... Com la lírica.