Dues nenes han mort en els últims dies. Una ha estat objecte de tota mena de reportatges al més pur estil d'aquella Nieves Herrero dels noranta i les seves preguntes sobre altres nenes de llavors, que, com aquestes, van néixer mancades de sort. De l'altra, en canvi, només hi ha hagut una breu nota a peu de pàgina als diaris i als telenotícies del dia en què va ser assassinada. Si es tracta de nenes d'una edat semblant, fruit una i l'altra de matrimonis fracassats on la pulsió possessiva ha marcat el camí de matar i morir, quina és la diferència? Sens dubte una de les coses que distingeixen ambdós filicidis és l'autoria de cada crim: a l'Olivia la va matar el pare, sembla que narcisista i en tot cas gelós de la nova relació de l'exdona amb un home molt més gran i del qual no podia suportar que convisqués amb les seves filles. A la Yaiza la va matar la seva mare a Sant Joan Despí per motius semblants, amb premeditació similar i amb la que sembla que és la mateixa voluntat de morir després de matar que en el cas de Tenerife. Ambdós volien castigar les seves exparelles infligint-los el dolor més gran possible. Però només una de les morts ha provocat manifestacions, posicionaments parlamentaris, i indignacions impostades en tots aquells que s'arroguen la possessió de la veritat i de la frontera entre el que és tolerable i el que no ho és, a més d'una miríada de programes que voregen el delicte en la manipulació que van fer d'una esperança, que tothom sabia que era infundada, de poder trobar les nenes de Tenerife amb vida. Encara soc incapaç d'entendre en què es distingeixen ambdós crims i per què un d'ells és violència de gènere i l'altre, en canvi, un número més en una estadística d'assassinats d'autor irrellevant.

Com es pot evitar un tipus de mort provocada per qui després acaba amb la seva pròpia vida, la qual cosa demostra l'arrel irracional de l'acció, l'impuls incomprensible que porta a matar i morir? 

He comprovat aquests dies com de difícil resulta parlar d'aquests temes sense que algú pensi (o només digui, que a mi em fa l'efecte que és difícil creure's realment algunes històries) que criticar la ideologia de gènere té alguna cosa a veure amb justificar el maltractament al qual alguns homes sotmeten les seves dones i que en molts casos és la trista repetició d'un esquema encaixat en l'inconscient a força d'exemple viscut i patit. Però als qui clamen per solucions, encara és hora de sentir-los quina és la que proposen: de quina manera es resol l'imprevisible? Perquè ens trobem davant d'aquest tipus de mals absoluts que, siguin els qui els cometin homes o dones o tertium genus (en l'absurda terminologia queer), sorgeixen de sobte en aquestes parelles de les quals ningú dels veïns no hauria dit que podien tenir problemes. Com es pot evitar, d'altra banda, un tipus de mort provocada per qui després acaba amb la seva pròpia vida, la qual cosa demostra l'arrel irracional de l'acció, l'impuls incomprensible que porta a matar i morir? Com es podria utilitzar el Codi Penal per castigar qui, mort, no podrà anar a la presó, o qui, viu, contempla amb indiferència la presó, el pagament raonable al plaer de matar, a la realització d'una revenja duta a terme contra tercers?

El discurs de l'educació, que durant anys ha portat a les escoles tota la pantomima de com eliminar des del principi violències masclistes topa, a més, amb aquesta moda reggaetonera menyspreable, aclamada per les mateixes dones que després es queixen de les actituds que imiten, que discorre en videoclips insuportables en els quals homes vestits de cap a peus, calçant marques i or a parts iguals, colpegen lloms femenins panteixants que es corben davant d'ells disposats a la submissió. I així, l'educació demostra el fracàs en veure com s'acumulen cada cop més actituds denigrants contra la dona entre l'adolescència i la joventut, borratxa o no borratxa, però anímicament sola. Només els faltaven les cinquanta ombres que també van causar sensació entre dones més granades i que llegien sense ocultar-se, perquè "això també és empoderar-se".

I així, més que matar i morir, el que ha passat és el contrari: morta l'ànima entre el relativisme i hedonisme, en l'últim tombant del camí es pot fer versemblant acabar amb la vida aliena i corroborar que la pròpia feia temps que va deixar de ser.