Potser tot això que ens passa aquests dies, mesos, anys, passa perquè ja és massa tard. Massa tard per recordar que les constitucions més velles solen ser les millors i que no per canviar-les molt milloren més, com es demostra en el reguitzell de textos que l’Espanya del XIX va tenir, un rere l’altre, uns més democràtics, altres menys, fins a acumular-ne una dotzena. És massa tard per dir en veu ben alta que sota la idea de l'“Espanya ens roba” hi ha tanta maldat com en la picaresca de voler cobrar sense treballar, a costa dels altres i creient que aquests “altres” és gent que no s’adona del frau, que són babaus. És massa tard per oblidar les rancúnies d’una guerra on els vençuts ja han governat Espanya i que just per això, per les majories absolutes del PSOE, no hi ha legitimació per dir que aquest sigui un Estat franquista. És massa tard perquè l’independentisme reconegui que si no és adoctrinar la canalla, se li assembla molt el fet que es llegeixi a l’escola un llibre que es diu Abecedari de l’independentisme (Ed. La Galera) i que, fins que no l’he vist amb els meus propis ulls com a material d’un col·legi del Vallès, pensava que era un invent d’un diari de Madrid. I és massa tard també perquè l’Estat reconegui la seva mala fe, des de la UCD fins als partits d’esquerra, quan des del principi va voler desdir-se de la voluntat de la Constitució de 1978 de reflectir l’asimètrica realitat d’Espanya. Però potser és que és tot més esperable del que volem reconèixer: si a Catalunya es debat (a l’escola i al bar) sobre la “violència policial sobre Catalunya”, com si els Mossos no ho fossin, de policia, i com si la Catalunya que va a les manifestacions fos l'única, què volem? I si a Madrid hi ha algú que encara pot negar que el nivell de fracàs escolar en totes les matèries és aquí com el de la mitjana espanyola i no més, què volem?

Però parlem d’aquest 155 que planeja, ara sí, sobre Catalunya. No hi ha cap formulació de l’article que hagués pogut ser acceptada per l’independentisme, perquè per a l’independentisme l’anatema és la presència mateixa de l’Estat, i el 155 abans que res és això, l’Estat fent-se evident a Catalunya. I no hi ha cap fórmula del 155 més feble que la que va presentar Rajoy, si el que es pretén amb la seva utilització és evitar una proclamació de la independència amb efectes (“que signifiqui coses”, va dir...), qualsevol altra (les instruccions només, deien que hauria d’haver dit) s’hauria acceptat potser? Si ja han eixit diversos col·lectius negant-se a acceptar unes ordres que encara no són donades, pensàvem que s’haguessin acceptat de bon grat en algun cas? Doncs per això no hi podia haver altra mesura que la que s’ha anunciat, sigui políticament un fracàs (i aquí la incògnita cada cop més estesa) o no.

Les coses dites, els odis encetats, les esperances malmeses continuaran gravitant sobre les nostres vides molt de temps

Malgrat les dissidències més o menys airejades que ja existeixen dins de l’independentisme; malgrat els ponts que intenten bastir els socialistes, una part de la premsa (la que juga a tirar la pedra i amagar la mà) i certs col·lectius econòmics, és aquesta una situació diabòlica... com una fletxa serrada, clavada en un òrgan vital del cos, que no sabem si retirar-la produiria més destrossa que fer-la travessar del tot. Fins i tot unes eleccions (amb quin objectiu? amb quina Sindicatura? amb quina finalitat comuna?) serien llegides per qui les perdés d’acord amb les seves obsessions, i poc resoldria (només “pilota endavant”) a un mitjà termini.

No hi ha cap punt per a la trobada? Incita a respondre que no el fet que qui no vol jugar a la barricada se li retregui amb altivesa perdonavides que és un “equidistant”, enviant-lo uns i altres al racó del mal patriota. No sé si ho són, de mals patriotes, el que sí que sé és que seran els moderats els que tindran la feina de recollir, estudiar, justificar i arxivar després totes les bestieses que a una banda i altra ha deixat anar una bilis mal digerida. Un dia, no massa llunyà, abans que la història l’escrigui qui guanyi, fora bo que als “no equidistants” els posessin davant dels ulls les coses escrites, negre sobre blanc, de la seva mà, i fora trist de veure com molts retiraran l’esguard, excusant les frases o senzillament negant haver-ne estat ells els autors. Al final, postveritat rere postveritat. Però només del fracàs se n’aprèn.

Fins i tot en el cas que els dirigents arribessin a un acord que els permetés continuar usufructuant les cadires del poder, les coses dites, els odis encetats, les esperances malmeses continuaran gravitant sobre les nostres vides molt de temps. I haurem de ser capaços de girar pàgina, però si volem guarir, caldrà també perdonar-nos.