L'anunci precoç que va fer Miquel Iceta quan encara estava calent el paper de la sentència sobre els fets de l'1 d'octubre s'ha complert: indultar per avançar. No ens ha d'estranyar, perquè ja ERC reclamava algun gest per asseure's a la "taula de diàleg" i potser això pot facilitar al govern de Pedro Sánchez l'arribada a bon port de les negociacions amb els republicans i amb JxCat per intentar aprovar els pressupostos generals.
No era, doncs, una equivocació, sinó el globus sonda amb què comprovar el grau d'escàndol que podria provocar una mesura així. Perquè ho sol ser, causa d'escàndol, qualsevol gest que pretengui eliminar el rastre del codi penal de les espatlles d'un condemnat. Des del judici en què el populatxo va salvar Barrabàs només per condemnar Jesús, la set de sang s'apaivaga en la crítica ferotge a mesures d'aquest tipus, perquè es consideren un xec en blanc per a "banquers, polítics o assimilats", en paraules de la sentència de la sala contenciosa del Tribunal Suprem que va resoldre el recurs per l'indult d'Alfredo Sáenz. Tot escandalós, sobretot si a ningú d'ells no els passa pel cap la possibilitat que s'hagin equivocat. Però és que així està regulat aquest tema ara.
L'indult pot ser un encaix jurídic a la voluntat del govern espanyol de flexibilitzar la situació dels condemnats. Un altre, sens dubte, ho serà la voluntat ja anunciada de reformar el Codi Penal. Però així com sobre aquesta última mesura només existeix la possibilitat de debatre sobre l'oportunitat o conveniència política, en el cas de l'indult cal, a més i sobretot, recordar que el mateix poder judicial ja ha advertit de la manca d'adequació d'aquesta figura als nous temps i de la necessitat de reformar la llei que ho regula. L'indult pot tenir o no acceptació, això és una altra cosa, perquè almenys pel que fa als membres del govern català més pròxims a Puigdemont ja ha estat una galleda d'aigua freda: descol·loca definitivament la seva posició rebel. En canvi, pels qui van optar per quedar-se i acceptar les condemnes, l'indult seria ara una porta de sortida al final del fosc túnel de la presó, una porta que, per cert, podria estar instal·lada abans que arribessin a la meitat del trajecte, la vulguin (Bassa) o no (Jordis) els indultables.
Però pel que fa a l'anàlisi jurídica de la figura, l'indult es regula a Espanya en una llei que ha quedat obsoleta, no només perquè manté aquest aire de concessió graciosa del perdó per part del poder del "rex legibus solutus" d'altres temps, sinó també perquè no és una qüestió pacífica què del que recull la llei ("justícia, equitat o utilitat pública" en el cas de l'indult total) es pot arribar a veure justificatiu de la mesura en les circumstàncies actuals. A la pràctica, suposa esmenar la plana al poder judicial, perquè fins i tot en cas que aquest no hi estigui d'acord, l'indult tirarà endavant si el govern s'hi entossudeix. També és veritat que existeix la possibilitat que persones amb interès legítim (debat a part és qui ho seria) interposin un recurs contenciós contra la decisió governamental, i que aquesta última instància judicial, germana de la que va condemnar els actors del procés, esmenés al seu torn el govern.
Però, després del que hem vist i sentit els últims dies sobre pressions a la Fiscalia, i la sospita en què s'ha vist immersa sovint la judicatura, almenys pel que respecta a les més altes instàncies, és difícil pensar que, decidís el que decidís la sala, s'acceptés l'afirmació que han actuat amb llibertat. Sobretot quan els afectats parlen d'amnistia i no d'indult, jugant en una lliga que no té res a veure amb el perdó o l'oblit, sinó amb la reivindicació que ni el que van fer va ser delicte, ni els correspon respondre pels efectes col·laterals del fracàs. Indultaran, no en tinc cap dubte. Però, avançarem?