L'escàndol generat a Hollywood entorn de Harvey Weinstein i les seves menyspreables pràctiques amb les dones que pretenien significar-se a la meca del cinema ha tingut repercussions més enllà d'ell i també més enllà de l'índole de les seves accions. En el dia d'avui l'última en parlar d'assetjament sexual, Natalie Portman, inclou en la categoria de maltractament el fet que les seves observacions com a actriu al director de cinema de torn no fossin tingudes en consideració com les dels seus companys, la qual cosa ella sembla entendre que es va donar, no perquè el que va objectar no vingués al cas, sinó perquè era dona. De vegades succeeix, però no sé si es pot qualificar això d'assetjament, a risc de dir que la vida és només això.

Ni em passa pel cap fer una taxonomia sociològica d'aquelles actuacions que d'una manera o una altra puguin amagar un menyspreu a la dona pel mer fet de ser-ho. Recordaria en tot cas que sempre existeix una possibilitat de discriminar algú per un prejudici previ, i que si aquest es pot desfer és únicament amb la demostració pràctica per part de la víctima que és infundat. En última instància, prejudici és també la manera en què considerem les opinions d'un altre per haver-lo prèviament classificat a raó de la seva adscripció política, de la seva pertinença a tal o tal col·lectiu... encara que també és veritat que en ocasions sembla aquesta discriminació més una actitud justa que un prejudici, si qui la pateix sembla portar al cap només un argumentari après de memòria.

Escric això en nom i per a totes aquelles que sabent que amb això podien "arruïnar la seva carrera" no van passar per l'adreçador

Del que vull parlar, en canvi, és de la manera en què s'han acarnissat sobre les en altre temps totèmiques figures caigudes en desgràcia per haver-se fet públic el seu vici, l'opinió pública seguint una sèrie de dones que, en alguns casos quaranta anys després, semblen demostrar amb la seva actitud que només quan altres ho han fet han aconseguit el coratge per a la denúncia. Parlen ara, després de les declaracions d'una primera, no donotes sense formació de vida anònima, sinó actrius de renom que fins i tot han arribat a dir que es tractava d'un secret a veus, que tothom ho sabia, que fins i tot hi va haver qui va tapar l'escàndol quan amenaçava d'escapar-se dels cercles restringits d'aquest món podrit.

Doncs bé, em pregunto a canvi de què van callar, i sobretot, vull aquí homenatjar les que van callar però per una raó de més importància, perquè no van cedir. Escric això en nom i per a totes aquelles que sabent que amb això podien "arruïnar la seva carrera" (dit per una de les que van patir les vexacions i no les van denunciar), no van passar per l'adreçador. I això val per a elles igual que per a totes les que en molts altres àmbits no van estar disposades a cedir. Perquè això de Hollywood ha conduït després a això del teatre a Espanya i veurem com a poc a poc a molts altres sectors professionals es descobreix que hi ha hagut dones que han arribat a triomfar per la concurrència d'algun d'aquests factors: pel seu talent incontestable, per aquest sumat a la claudicació o per aquesta última únicament. En la conquesta del triomf, de la fama, del cim, si alguna (o algun) hi va arribar sense claudicar, totes podien elegir. En el fons, tothom, fins i tot els vexadors, assetjadors, depredadors, sap on és cadascú. I per descomptat, ho sap cadascuna d'elles.

Diana López
Opinió Mal follats Diana López