El comunisme d'estat sempre ha tingut excuses per a la menyspreable gestió de la realitat i dels somnis: "Tot seria millor si el sistema capitalista opressor no ens fes la vida impossible"; "és l'oncle Sam qui evita l'èxit d'un projecte que, d'una altra manera, seria sens dubte guanyador"; "si el bloqueig no existís, la productivitat seria immensa", etc. Amb aquesta cantarella, generacions d'éssers humans han patit humiliacions, vexacions, escassetat de recursos, falta d'horitzons i esperança; han mort ells, els seus fills i els fills dels seus fills en una nit fosca on mai no arribava el sol a tots els països sobre els quals el règim soviètic va estendre la seva capa, règim avui reformulat en formats identitaris, suposadament reivindicadors dels pobles oprimits pel colonialisme. I això pel que fa als nacionals del país que sigui. Pel que fa als estrangers, des d'impossibilitats per dur a terme una exploració lliure dels espais en els quals l'estat exerceix el seu imperi fins a la possibilitat que se'ls tracti com als nacionals sotmesos a la repressió; el cert és que ser de fora en aquests països només pot traduir-se, sempre de passada, en visites idíl·liques de la mà del poder o en el no-res.

Les fórmules de democràcia, sempre imperfecta, es van estenent pel món, arraconant els models autoritaris, sobretot quan es tracta d'estats petits

Des dels temps en què la Nova Troba Cubana, amb autors immensos com Silvio Rodríguez o Pablo Milanés al capdavant, confabulaven amb Fidel Castro, dient covards i traïdors a tots els que van desembarcar a Miami, és sabut que Cuba és una dictadura moltíssim més del que ho va ser el règim franquista. Però durant un temps es va idealitzar, perquè era una dictadura d'esquerres. Fins i tot es va obviar, en la fantasia de tots els pijos que acompanyaven a tots els Pijoaparte de l'Europa filla del 68, també inclosos els d'aquí (després reconvertits en artistes de la cella amb Zapatero) que no era el mateix viure allà que mirar l'illa des de la llibertat. Però per a mostra un botó: mentre l'emigració a Alemanya o les visites als cinemes de Perpinyà eren recurrents a l'Espanya del desenvolupisme, de Cuba no se n'ha pogut sortir durant anys, si no és arriscant la vida; el telèfon només és local (vaig viure unes setmanes a l'Havana el 1995 en una casa del Malecón, i si els subministraments d'energia estaven assegurats, ni tan sols llavors era possible tenir des d'un entorn privat una conferència amb Espanya o aconseguir veure a la televisió res més que els discursos del "padrecito Fidel"). La prova del cotó fluix de la dictadura és justament la llibertat de circulació dels seus nacionals a l'exterior. Aquí era precària. Allà no ha existit durant dècades.

I a això s'hi afegeix la persecució implacable d'homosexuals o transsexuals, que han poblat les presons des de l'entrada del Che i Fidel, vestits de militars, no s'oblidi, a l'Havana que va ser de Batista, compartint cel·les amb els dirigents polítics dissidents, és difícil entendre la defensa que fan del sistema cubà des d'aquest Unidas Podemos que ha patrocinat la llei trans, si no és pel fet que allà hagin trobat més d'una vegada finançament per a les seves activitats. La humanitat té la consciència laxa.

Però tot acaba. De la mateixa manera que cada vegada són més els estats que componen la societat internacional, evidenciant així el principi del final d'una forma d'organització política diluïda en la irrellevància per la mida minúscula de cada un dels seus integrants, cada vegada més nombrosos; així també les fórmules de democràcia, sempre imperfecta, es van estenent pel món, arraconant els models autoritaris, sobretot quan es tracta d'estats petits. Ja queda menys, i estic convençuda que els seus dirigents ho saben i que fins i tot comptaven amb tot el que ha passat aquests dies per fer el pas definitiu cap a la direcció més convenient. La fascinant Cuba que, com sol passar, ha esclatat quan el substrat de la falta de llibertats es rega amb la gasolina de l'escassetat d'aliments i medicaments, serà lliure aviat. Lliure com el combinat més famós, batejat així en honor seu. Tan lliure com un estat pot ser-ho enmig del soroll, la lluita pel poder i el mal.