Si París va cremar i en un altre temps va ser motiu per a una cançó, també pot cremar Catalunya sense que ningú s'escandalitzi. Una altra cosa és l'ús espuri que a cada costat d'aquesta barricalitzada situació es pugui fer dels fets per justificar una reacció desmesurada. En posaré un parell d'exemples: han circulat per les xarxes vídeos de radicals estovant policies o qualsevol transeünt que, totalment equivocat, intervingui per posar pau. També se n'han vist alguns altres en els quals els policies estaven fent la seva feina amb un zel que en aquest país de bledes és titllat de brutalitat (com en el nacionalisme, el llindar de tolerància a la "brutalitat policial" es cura viatjant a països on la vida no val res o senzillament on cada acció lliure va sempre acompanyada de responsabilitat).
A qui beneficien aquestes imatges? El que està clar és que sempre perjudiquen el mateix ciutadà anònim que viu a prop de l'enrenou, que pot perdre la seva feina per arribar tard, que senzillament viu aparcat al marge d'aquesta baralla entre vividors del règim sense res a perdre i poc a aportar. Però, a qui beneficia el desastre?, pregunto... Perquè, per descomptat, ja hi ha qui diu que els radicals piròmans i violents són infiltrats de la policia per poder justificar intervencions més dures i, en última instància, l'aplicació de la llei de seguretat nacional, o fins i tot un nou 155, si, requerit el president Torra perquè posi ordre (ja em diran com, a hores d'ara de l'enrenou), no donés una resposta satisfactòria. D'altra banda, hi ha tot un discurs alternatiu, en el qual la crema de mobiliari urbà i els aldarulls han estat generats en l'independentisme radical amb l'anuència del govern català perquè pretendria així donar visibilitat internacional al conflicte i presentar-lo, mitjançant imatges, com la prova del cotó fluix del que diuen des de fa molt temps: que Espanya no és un estat de dret i que el seu nivell democràtic està a l'altura de Turquia.
No hi ha res de pacífic en una pena de presó, però és el sistema que ens hem donat per determinar qui és a cada costat de la línia que suposa la llei
Té gràcia, tanmateix, que ningú no pensi en l'amarga realitat que genera aquesta conjunció d'interessos: tots perden. Quan un conseller està alhora en el govern i en una marxa del desgovern encara que se l'adjectivi "per la llibertat", Catalunya perd. Si Catalunya creu que pot projectar-se internacionalment deslligada de la violència amb la qual es dona a conèixer, s'equivoca. Quan l'Estat creu que la policia pot ser deixada als peus dels cavalls, Catalunya perd i l'Estat, també. Quan el periodisme atia el foc en un o un altre sentit perquè es troba lligat pels mateixos interessos curts de mires dels polítics, perd. O és que algú creu que sense les contínues imatges del que està passant des del minut u, quan eren quatre gats, s'hauria organitzat aquest conflicte descomunal? I és que algú pot negar que si en comptes d'això els mitjans haguessin dit la veritat, s'hauria generat el mateix efecte?
No crec que els participants d'aquest embolic estiguin pensant en la veritat, ni en la bellesa, ni en la bondat, malgrat que una enèsima explicació passa per dir que la joventut que majoritàriament protagonitza les protestes ha perdut la por, perquè en el seu descontentament no té res a perdre. I això malgrat que viuen fins ben entrats els 30 a la fonda familiar dels qui a la seva edat no vam tenir aquest nivell de benestar d'ara.
Hi ha poc de pacífic en ocupar les vies de comunicació de manera que qui les necessita per guanyar-se el pa no en pugui disposar pel bloqueig generat per unes quantes desenes de persones. No hi ha res de pacífic tampoc, és veritat, en una pena de presó, però és el sistema que ens hem donat per determinar qui és a cada costat de la línia que suposa la llei. Una llei que no és mai del gust de tots, però que vam acordar en el pacte fundacional que és la Constitució (exactament igual que als països del nostre entorn), que vindria establerta d'acord amb uns paràmetres de validesa que són: que la dicti qui és competent, pel procediment establert i sobre matèria sobre la qual tingui atribuïda competència. També vam establir en aquest pacte que desobeir el que estableixin els jutges en les seves sentències i altres disposicions en aplicació d'aquestes lleis seria considerat violència contra el sistema i castigat. Potser hi ha opcions millors, però en un estat modern de l'Europa del segle XXI no fer els canvis constitucionals abans de canviar de sistema es considera delicte. I així estem. Amb Catalunya una mica cremada i tots els deures per fer. Com en cada generació. Com cada generació.