Sí, es pot. No era aquest el lema? Doncs sí, quan el 1405 Christine de Pisan va escriure La ciutat de les dames, era ja una escriptora professional, de fet, vivia de la seva feina després d'enviduar i després d'haver après de forma autodidacta diversos idiomes i filosofia. I va arribar a escriure biografies d'alguns reis i llibres de consells sobre el bon govern per a d'altres. I els qui hem llegit l'obra que he citat més amunt sabem que la seva causa no era feminista, entendre el llibre en termes tan mundans és senzillament no haver entès res.

Esclar que es pot! Per descomptat, hi ha contextos i contextos, però la finada i portentosa Rosalía Mera (si dic que va ser dona d'Amancio Ortega, sempre hi haurà qui s'enfadi) va començar amb ell en un petit taller en el qual cosien bates de feina, i quan va morir no només tenia un imperi, sinó diversos meravellosos i altruistes projectes que espero que la sobrevisquin llarg temps... Es pot, encara que l'origen sigui humil, i es pot també sent una humil dona. A ella no li va fer falta que ningú la col·loqués en un consell d'administració. Potser s'intueix que no m'agraden les quotes, però això no vol dir res. Crec que el món es governaria millor i més eficientment si el governessin les dones, que hi hauria menys guerres, que es perdria menys temps en discursos i hi hauria més espai per al que no és racional (és a dir, per al principal motor de l'acció humana) en les decisions. Potser això faci necessàries un temps les famoses quotes, però no m'agraden gens, i crec que tot passa perquè la dona eviti la temptació de mimetitzar-se en home per aconseguir els seus objectius.

Què ha de fer avui una dona soldat, clara manifestació de conquesta d'un àmbit molt masculinitzat, si la consigna que guia la vaga és condemnar exèrcits com aquell al qual ella ha volgut integrar-se?

Perquè la pregunta que aquest mimetisme em provoca és si existeix una identitat femenina. En vista del manifest que pretén donar sentit a la vaga convocada per avui, no sembla quedar massa clara. Les reivindicacions que en ell es recullen o són només d'una part de les dones (aquelles que creguin que el món actual és neoliberal i que el neoliberalisme és anatema) o desborden clarament el que és una dona: la lluita contra la discriminació per orientació sexual és una lluita de les feministes, però la seva causa és feminista? En suma, un home que se senti dona i una dona que se sent home, amb quin bàndol han de lluitar si es parla de "lluita" feminista? I qui no comparteixi totes o part de les reivindicacions del manifest què fa avui? Què ha de fer avui una dona soldat, clara manifestació de conquesta d'un àmbit molt masculinitzat, si la consigna que guia la vaga és condemnar exèrcits com aquell al qual ella ha volgut integrar-se?

El manifest es refereix a la dona treballadora, però no parla de totes aquelles dones que han optat per una curiosa feina: prostituir el seu cos o el seu esperit per ser a prop del poder, per ser a prop dels diners, per un paper en una pel·lícula, per assolir la glòria o senzillament la fama, utilitzant per a això el que el feminisme sembla obviar i que moltes adolescents (i gairebé nenes) utilitzen ja com a arma d'"apoderament", que és la seva capacitat d'atracció sexual. Després algunes han dit que "me too", però no sé si una mica tard (tots els que salten dels vaixells tan tard provoquen inquietud...). I ho han fet en aquest sistema consumista, materialista o dominat pels homes (però també per algunes dones: Winfrey o Botín o Dancausa o Merkel, per no recordar Thatcher, Bachelet, o la Rice que va succeir Kissinger) que el manifest tant critica. La recurrent excusa és que el món les ha fet així, que elles no actuen amb llibertat i, en última instància, ajuntant-les amb les qui no secundin la vaga o no vagin a la manifestació, que no mereixen ser considerades dones, o que són dones errades. O sigui, que la llibertat aliena només és tal quan coincideix amb el que pensem.

Encara que falti molt per a l'efectiva igualtat d'oportunitats, quantes coses han passat en tan poc temps!

Al costat de les crítiques absurdes (mai la dona no ha estat més a prop de la paritat que en aquest món que el manifest critica), i encara que falti molt per a l'efectiva igualtat d'oportunitats, quantes coses han succeït en tan poc temps! Fins i tot a costa de resoldre injustícies històriques hagi hagut de significar en molts casos cometre injustícies individuals sobre homes magnífics. Diem, i en això consisteix la discriminació positiva, que el preu a pagar val la pena. Ha de continuar sent així, ha de valer la pena.

Una dona morta per ser-ho és una ferida en l'ànima de totes, jo diria que de qualsevol que tingui ànima. Per descomptat que ens volem vives, i tan dignament tractades com qualsevol ésser humà! Però no més. Perquè no ha d'oblidar-se que l'única legítima possibilitat d'èxit a llarg termini per a la causa feminista és que els homes (no els polítics, que diuen el que cal dir, sinó els homes en general) no l'entenguin com una causa contra ells. I que la dona recordi que és posseïdora d'un fet diferencial evident, acabi materialitzant-lo o no. No és una càrrega, ni un dret, és una qualitat única, i per a algunes, la cosificació del miracle. Com diu Javier Pérez Royo, la igualtat és el constructe més artificial, molt més que la desigualtat, perquè a la vista està que som diferents. Meravellosament diferents.

Gemma Marfany
Opinió Tal com érem Gemma Marfany
Montse Castellà
Opinió Per a vestir sants Montse Castellà
Marta Roqueta
Opinió Fins demà, nou de març Marta Roqueta