Deia l'erudit monjo de Montserrat, Hilari Raguer, que l'Església Catalana estava en deute amb Lluís Companys. El Pare Hilari no va dubtar a sortir repetidament en defensa del president Companys davant les calúmnies que afirmaven que el Govern que presidia va restar impassible davant l'allau d'assassinats de religiosos que les partides d'incontrolats van perpetrar tan aviat com va fracassar el cop d'estat franquista a Barcelona aquell juliol de 1936.

Fins a una vintena de monjos de Montserrat van ser vilment caçats com a conills durant aquella covarda borratxera de sang revolucionària. Set d’ells en ser descoberts al pis que la comunitat posseïa a la ronda de Sant Pere de Barcelona. Era l’agost de 1936 i el Govern de Catalunya es veia desbordat pel poder dels militants de la CNT de Durruti i Garcia Oliver que, armats fins a les dents, superaven en nombre les forces d’ordre públic lleials a Companys.

El Govern de Companys (amb Ventura i Gassol al capdavant) va respondre immediatament a la crida de l’Abat Marcet per salvaguardar el Monestir. I així va ser, tan efectiva va ser la protecció que quan la comunitat hi va tornar, el missal seguia a l’altar obert per la mateixa i darrera pàgina oberta.

El que no va poder evitar el Govern català va ser aquella cacera de sotanes que va acabar inclement i d’una tacada amb la vida d’aquells monjos (i tants altres) que van caure sota el jou rabiós d’uns pretesos revolucionaris que van denigrar com ningú la causa de la República amb les seves atrocitats.

És l’hora que l’Església Catalana reconegui amb claredat i sense embuts l’actitud vital de Companys i el conjunt del seu Govern sortint al pas de totes les injúries, dubtes i falòrnies que s’han dit i se segueixen dient

Avui, però, encara és l’hora que l’Església Catalana reconegui amb claredat i sense embuts l’actitud vital de Companys i el conjunt del seu Govern sortint al pas de totes les injúries, dubtes i falòrnies que s’han dit i se segueixen dient sobre el paper del president Companys en aquest vergonyós episodi.

Montserrat era ja aleshores, ha estat i és un símbol nacional i una icona del catalanisme. És hora —després de tants anys— que Montserrat lideri aquest reconeixement que demandava el Pare Hilari, que ho faci davant el país i de l’Església, pas necessari per recuperar el bon nom i ofici del president Companys i per desautoritzar de totes passades tota la literatura ignominiosa que ha pretès atribuir a Companys la responsabilitat criminal per aquella borratxera de sang i no només per omissió sinó també per acció.

La comunitat benedictina és a les portes de celebrar el Mil·lenni, un moment immillorable perquè el Pare Abat Manel Gasch —digne successor de tants abats que l’han precedit i que tant s’han significat en la defensa del país i la seva cultura— faci un pas endavant amb un acte públic de justícia i reparació històrica reconeixent l’actiu paper del president Companys per salvar incomptables vides de religiosos i aturar aquella bogeria que va segar la vida de tants.

Si Montserrat fes aquest gest permetria una justa reconciliació amb un passat i dissipar tots els dubtes que s’han volgut sembrar sobre un president que va morir a mans dels mateixos botxins que van assassinar el catòlic Carrasco i Formiguera, prohom del país que sempre, sempre, sempre va fer costat a la legislació social de Companys que, en el fons, era també la veritable doctrina social de l’Església.