Marta Rosique, d’ERC, és la diputada més jove del congrés espanyol i podria ser jutjada pels talls a la Jonquera del 2019 convocats per Tsunami Democràtic. Divendres passat, la diputada va concedir una entrevista a l’Andreu Barnils per comentar la jugada. La conversa és un exemple perfecte de les mancances de l’independentisme que l’ancoren a la gestió del mentrestant. És pregonament irònic que els primers mots de Rosique siguin “ho preveiem tot, d’aquest Estat”, tenint en compte que la meitat de l’obra de govern d’ERC a Catalunya ha consistit a institucionalitzar la indignació i la gesticulació de la sorpresa. O no ho preveuen tot, o ho preveuen i saben que els surt a compte viure dels escarafalls davant dels atacs d’un Estat disposat a fer-nos desaparèixer. O una mica de totes dues coses, perquè si alguna cosa ens va ensenyar la tardor del 2017 és que la inconsciència, la imprevisió i el simbolisme banal poden anar tranquil·lament agafats de la mà.

“La pregunta que ens hem de fer és fins a quin punt hem de plantejar-nos no anunciar que som en una manifestació. El dret de manifestació hauria d’estar preservat.” No, Marta. La pregunta que t’has de fer és si això t’hauria passat si no fossis catalana i més o menys independentista, i si va valdre per a alguna cosa, tenint en compte que des del teu partit es van encarregar molt eficientment de reconduir Tsunami Democràtic per convertir-lo en un moviment d’alliberament nacional disposat, com a molt, a tirar pilotes de platja al Camp Nou. L’estratègia de la reculada ha consistit a tornar a parlar de coses materials per no parlar del problema de fons, que és que som una nació sense Estat a mercè d’una Espanya que ens assimila cada dia una mica més, i amb l’amén, més o menys dissimulat, de la nostra classe política. Però la Marta no és tonta i sap que si parla de les garanties del dret de manifestació pot seguir visquent de la roda discursiva de la ignomínia sense enfrontar-se al monstre de l’autocrítica.

El somriure de Marta Rosique és una metàfora d’allò que a ERC han escollit per a ells mateixos: trampejar els entrebancs d’Espanya fins a aconseguir l’hegemonia a Catalunya, al preu que sigui

Seguim, va: “No s’entén que en aquest Estat no hi pugui haver negociació política per posar fi a la persecució de la gent que pensa diferent”. Vaja, Marta, i jo que pensava que d’aquest Estat ho preveieu tot. S’entén per què no ho voleu entendre: perquè donar mostres públiques que ho enteneu suposaria haver d’assumir les responsabilitats que van lligades a aquest enteniment i això, ara mateix, no us interessa. “Soc membre de l’assemblea parlamentària de l’OSCE. I substituta de l’assemblea de la Unió Interparlamentària. I no s’entendria”. En aquests casos l’únic que cal entendre és que Espanya té un Estat, i nosaltres no, i que en qualsevol escenari internacional sempre serem el segon plat. O el tercer. O el quart. El problema de mirar-nos el món des del pedestal de la superioritat moral és que sovint confonem la projecció que ens dicta la moralitat sobre com hauria de ser el món amb com és el món en realitat, i això ens converteix en persones incapaces d’entendre el funcionament del poder i la seva capacitat per corrompre. Malauradament, aquest és un mal molt català.

En Barnils també pregunta a Rosique si creu que PSOE i Podem votaran el suplicatori per enviar-la a judici. Ella respon: “Em sorprendria de Podem. Però dels socialistes no n’espero res”. Com pot ser, Marta, si el que ERC ha fet a Madrid es redueix a esperar els indults a canvi d’una investidura i a pactar-hi sempre que Gabriel Rufián ha cregut que podria esgarrapar quatre engrunes? La política d’ERC, aquí i allà, ha volgut fer-nos creure que conservar en un raconet del cor la mínima esperança que amb el PSOE les coses canviarien era sensat. Ha consistit, precisament, a esperar-ne alguna cosa. L’arbitrarietat amb què ERC creu o no creu en el canvi espanyol sempre fa cremallera amb el rèdit que creuen que en poden treure d’una bona trempera en un o altre moment polític. Dosifiquen la intensitat de la retòrica perquè saben que el mal de Junts és haver-la gastada i buidada fins que no els ha servit de res. El somriure de Marta Rosique amaga tot aquest cinisme rere una capa d’ingenuïtat enverinada perquè sap que el desconeixement és més fàcil de perdonar que la pusil·lanimitat. El somriure de Marta Rosique és una metàfora d’allò que a ERC han escollit per a ells mateixos: trampejar els entrebancs d’Espanya fins a aconseguir l’hegemonia a Catalunya, al preu que sigui.