Amb la primavera no només arriben les flors i les abelles, que ja podem cuidar-les, ja!, sent com són indicatius de la nostra salut. És temps també d’una de les plagues més grans del consumisme, un consumisme que, d’altra banda, hi és tot l’any però amb pics d’insuportable lleugeresa com lo d’ara: l’època de les comunions. Pics que, curiosament, estan relacionats amb la religió catòlica, com lo Nadal o Sant Valentí, que ja em direu vatros com es menja això que un sant s’enamore si l’Església predica el celibat (i sí, he escrit predica i no practica expressament i ja m’enteneu).

Vaja per endavant que la creença de cada persona mereix tot lo meu respecte, a l’igual que la seua ideologia o tendència sexual, i que segur que hi deu haver famílies que amb bona voluntat celebren la comunió amb total i honesta coherència. Lo cas és, però, que mos trobem immersos en una voràgine de vergonyeta aliena. Per una part, tenim aquells a qui la fe no els importa massa, per no dir gens, però que igualment fan fer la comunió a sos fills (sí, fan fer, imperatiu) per la festa, lo convit i tot allò que els seus amiguets també la fan. Per altra, mos trobem als que són creients, però que prediquen poc amb l’exemple d’humilitat i austeritat del seu déu i convertixen la comunió en una mena de boda anticipada de la criatura.

Si ets la nota discordant que planteja que potser mos estem passant, que tal vegada és una mica immoral gastar-se lo jornal en blondes i joies, llavors seràs l’ull de totes les crítiques

Mos desborden llistes inacabables de regals ―lo vuitanta per cent dels quals, i soc generosa, innecessaris―, vestits de marca com si l’altar fos una passarel·la ―potser ho és― i uns àpats interminables i cars. No hi ha marge per al dissens o temps per a qüestionar-se res. Tot va ràpid, tirem milles i dónde vas Vicente? pos cap allí tots en ramat. Sortir-se’n o entrar-hi poc, en este joc, no és tasca fàcil i té el seu cost. Si ets la nota discordant que planteja que potser mos estem passant, que tal vegada és una mica immoral gastar-se lo jornal en blondes i joies, llavors seràs l’ull de totes les crítiques; això sí, amb la dignitat i la llibertat intactes i sentint los rumors per darrere l’esquena i mai ben bé de cara, que la festa ha de continuar.

I allí estan elles, criatures de 8 o 9 anys (per favor!) mudades sense saber ben bé per què, amb una creu penjada al coll que si pesés lo que val, l’infant cauria en sec a terra, redó. Xiquetes a la perruqueria aguantant la llagrimeta del dolor que els hi causa la trena massa estirada o la coa tensada. "Aguanta, dona, que mira que guapa quedaràs!". Sí, clar! Toca aguantar pel què diran si no la fas, perquè els pares volen fardar, per lo preciosa que et dixarem (com si ja no ho fossen, de per si, boniques a esta edat), perquè la tradició t’hi espenteja, perquè cal fer la primera comunió!

De vegades penso que tant de bo arribe el dia que es puga fer l’última comunió i no s’obligue més els menuts a comulgar amb rodes de molí, a pentinar-se a la moda, a vestir-se de disseny, a tindre més regals dels que pot assimilar, a no poder sortir del cercle d’una societat que ha perdut lo nord i que convertix il·lusió en competició, en base a uns principis que predica però no practica, com allò que deia al principi, ja m’enteneu.