Com molt bé va destacar d'ella recentment lo sotsdirector d'El matí de Catalunya Ràdio, Albert Mercadé, Mònica era —i és— "tendra amb los dèbils i dura amb los poderosos". A la vida i en lo periodisme. I això, xiquets, los primers ho agraïxen i els segons no ho entenen. Amb los primers construïxes societats justes i lliures i amb los segons los engranatges de les societats grinyolen. "Estic convençuda que la direcció de Catalunya Ràdio trobarà una altra enginyera o enginyer que faci rutllar aquest meravellós motor com ells volen", va dir. I a mi este 'com ells volen' em va revoldre els fetges només sentir-lo, encara amb la lleganya penjant i del llit estant. I em va vindre al cap Pep Guardiola, bon amic seu, i el seu adeu com a jugador del Barça. En aquell moment vaig pensar: perquè ell, que s'estima el club com ningú, haja de marxar així... i ho va fer amb elegància i dient sense dir. Com Mònica. Perquè ella, que s'estima el periodisme i els mitjans públics com ningú, haja de marxar així...

La Terribas, com se la sol conèixer —com se coneix a les grans, amb l'article determinat al davant: la Sardà, la Lizarán, la Terribas— també és doctora en filosofia, cosa que potser molta gent no sap però que explica la seua inherent curiositat i estima per la vida, per les idees, per escoltar i aprendre. No debades va crear una de les millors seccions que mai s'han fet en ràdio: El racó de pensar, un oasi per al cervell, amb els grans Xavier Antich i David Fernàndez. I potser també per això sap com ningú que la cultura forja esperits i ens fa crítics i ens ajuda a pensar i a ser feliços i per això la imprescindible Marta Vives la feia sempre present al llarg de tot lo matí de programa.

Perquè ella, que s'estima el periodisme i els mitjans públics com ningú, haja de marxar així...

La Terribas, sempre ha buscat donar veu a tothom, amb una mirada especial pels que històricament i socialment solen estar més oblidats. I així va ser com, un dia de fa uns quants anys, va confiar en mi per a participar en les tertúlies, tot i que no m'he considerat mai tertuliana. Jo, simplement, opinava i ho feia amb la mirada del sud (que també és bell mig), amb l'essència de la terra del riu, amb la cultura al cor, amb l'activisme al puny. Ho feia com a dona, amb lo nostre parlar i amb la nostra manera de xalar i vore el món i intentant treballar-me un criteri digne de la ràdio del país. I també mirava de fer-ho amb respecte, cosa que no sempre et dona punts en este món tan ferotge de les audiències i les picabaralles polèmiques. Vaig ser jo com hauria pogut ser qualsevol altra persona. Ella va fer que l'Ebre hi fos present i se'l sentís i sempre li haurem d'agrair. Pot dir que era la seua obligació i que no calen agraïments però no per ser més professional li hem de valorar menys. Al contrari.

Recordo lo viatge d'anada i tornada a Sueca, conduint ella, per a fer un programa especial sobre Joan Fuster o aquell cafè a Barcelona que havia de ser de vint minuts i que va durar més de dues hores perquè la conversa s'ho valia i les amistats hi són per això. També recordo que estàvem assegudes a l'estudi braç a braç quan un nombrós grup d'ultres va atacar Catalunya Ràdio, de nit. Era el dia que el Parlament va proclamar la República Catalana, l'octubre de 2017. Vam haver d'acabar la tertúlia en sec. Amb la mirada mos ho vam dir tot (los seus ulls sempre han parlat sols). Algun company de taula i jo vam ser a temps de sortir a corre-cuita per la porta principal mentre els energúmens feixistes cridaven i corrien cap al vidre per a colpejar-lo. Ella, serena (i preocupada, és clar), va marxar cap al pis de dalt, on es va haver de refugiar durant hores. En son demà, va tornar a la faena com si res. Bon dia, desperta Catalunya, són les sis. Som (petita pausa) El matí de Catalunya Ràdio. I a seguir informant lo país amb criteri, rigor, sensibilitat. Així és ella, íntegra, ferma, tendra, compromesa. Lliure.

Recordo que estàvem assegudes braç a braç quan un grup d'ultres va atacar Catalunya Ràdio, de nit. Vam haver d'acabar la tertúlia en sec

Ella, amb arrels segarrenques per part de mare, en diverses ocasions ha dit que la memòria dels paisatges sempre t'ajuda a tirar endavant quan lo dia a dia et fa embogir. Lo seu estimat campanar de Malgrat de Sió segur que ara estarà content de poder saludar-la més sovint. No em cal parlar-hi amb freqüència per a saber que hi és i ella no necessita vore'm cada dos per tres per a saber que a la vora de l'Ebre sempre m'hi trobarà. L'amistat forjada s'ha fet gran i sap caminar sola. Enyoraré portar-te (portar-vos) mandarines i pastissets de Tortosa, ja saps, una mica de llepolia per a endolcir la realitat, que de vegades s'entesta a ser agra. Sí, ja sé que t'agraden més aviat poc los elogis en públic i que et consideres una més i potser sí tingues raó, ves a saber, però jo t'ho havia de dir i escriure. Gràcies per tot, amiga. Ara, que no mos dixen abraçar, desitjo que este article et siga abraçada. Vida a la vida, Mònica.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat