És agradable tindre algú a qui buscar amb la mirada. Això pot canviar-te tot un dia. O la vida sencera. Viure és fàcil, quan estimes. És bonic tindre un record al qual acudir quan vols refugiar-te de la intempèrie del món. Això et permet transformar la realitat a l'instant només tancant los ulls. De vegades, també, simplement amb la mirada oberta a l'horitzó. Dixar entrar la llum. Fer el pas. Mirar endavant, sense jutjar, sense temor. Un somriure congelat a la memòria. Una posta de sol. Una carta a la bústia. Una cançó en bucle. És agradable, sí, mirar una foto i viatjar.
L'enyorat poeta tortosí, Gerard Vergés, solia dir que per a fer una bona traducció lo que cal en realitat és dominar la teua pròpia llengua i no tant l'original de la qual vols traduir. La primera vegada que m'ho va dir em va sobtar una mica i vaig dubtar fins i tot de si seria certa l'afirmació. Amb lo temps he descobert, però, que l'amic Gerard tenia raó, com sempre que obria la boca o feia anar la ploma sobre un paper en blanc. De la mateixa manera, malgrat semble lo contrari, en lo món dels sentiments és més essencial estimar que no pas que t'estimen. De fet, lo primer porta a lo segon, com conèixer el català et porta a poder fer-ne bones traduccions d'altres idiomes. Primer, conèixer la teua llengua. Estimar, primer que res. Tot comença en un mateix, com deia l'Ovidi. Sí, perquè volem. Ja ho va expressar al segle XIII lo metge i traductor barceloní, de religió jueva, Jafudà Bonsenyor: "estima qui no t'estima fins que t'estimi". Observar la realitat per a transformar-la.
Lo 2020 haurà estat l'any dels balcons, de les no-abraçades, de la fragilitat, dels petits estraperlos, dels cafès per telèfon
D'aquí a un temps, quan miréssem enrere i observéssem lo 2020, lo primer que mos vindrà al cap d'este any que ja s'acaba serà la Covid. Tanmateix, cal no oblidar que abans va existir un temporal de nom Gloria que va tocar de mort lo Delta de l'Ebre i que l'actualitat sanitària, econòmica i informativa li va passar per sobre al cap de poc però que el mal continua allí, afonant uns mil·límetres cada dia la terra dels nostres iaios i reiaios. Lo virus ditxós ho ha copat tot i tot ho ha canviat, a natros!, que mos crèiem ser ves a saber quina generació invencible i avançada. I penso en los jóvens i menuts, que jo puc gestionar l'enyorança amb certa maduresa, però ells s'estan perdent la vivència encara no viscuda que els faria poder enyorar després.
Girarem la mirada i serà l'any de compartir un cafè per telèfon, de les reunions amb pantalles, de les no-abraçades. Dels balcons. L'any del silenci immens i joiós de la Natura, del canvi de paradigma, de descobrir que els humans no només no som imbatibles sinó que la fragilitat mos rodeja més de prop que no mos pensàvem. Com los voltors a la mort. Com les abelles a la flor. Mirarem enrere i haurà estat l'any de les videotrucades i les mascaretes, de la incertesa i els dubtes, dels sanitaris i mestres, de la cultura castigada, de la gent gran patint —altre cop ells— les pitjors conseqüències. De la injustícia. De la solidaritat.
Haurà estat l'any de valorar les petites coses, dels petits estraperlos, de besades amb la boca petita. D'un Sant Jordi al juliol, d'un hivern sense Nadal, d'un estiu sense mesura i d'una esperança intermitent i d'entre tota esta amalgama en sorgiran sempre les persones amb llum pròpia, que han emergit d'entre les inesperades tenebres per brillar i fer-mos brillar prop seu. Paradoxalment, los moments difícils poden fer aflorar les relacions més fàcils. Fer evident la transparència de l'autenticitat, destapar els secrets nascuts per ser compartits. Engolir una llàgrima i que la sal te creme la gola. Esmolar les emocions. Lo goig d'una conversa interminable perquè tampoc no hi havia tanta pressa com mos havien volgut fer creure. L'elogi de la lentitud. La lloança de l'amistat. Lo misteri de la vida mateixa. La importància dels detalls. Ja ho cantava l'amic i guitarrista Amadeu Casas, tristament mort fa dos dies: el vent es fa paraula, si la paraula esdevé gest.