Ara que els morts passen de ser un número a ser un nom propi. Ara que les xifres esdevenen persones, que les víctimes comencen a tindre rostre. Ara sembla que tot pesa més. Han hagut de passar setmanes per a què les estadístiques s'hagen apropat al nostre entorn i s'hagen fet palpables, afectant éssers coneguts, apreciats, veïns. En qüestió de dies, persones estimades han perdut lo iaio, la germana, lo pare, la tieta. Altres, també hem perdut amics i encara no mos en sabem avindre. Potser no tots han faltat per causa del coronavirus però, siga com siga, a cap d'ells no hem pogut acomiadar, no se mos ha permès d'estar amb la família i se mos ha robat l'oportunitat d'agafar la mà del company. Plorar junts, vaja. Allò tan terrenal.
Lo món s'ha aturat però el dol no i algunes persones estan vivint en una sensació d’irrealitat continuada i persistent, amb un enyor ofegat dins del pit que no aconseguixen traure's del tot, com si al no haver-ho pogut plorar ni compartir, pogués arribar a semblar que no ha succeït. Necessitem que siga certa la mort per a poder pair el dolor però si no diem adeu ni compartim la pena i la ràbia, aleshores, il·lusòriament, no mos ho acabem de creure.
Lo món s'ha aturat però el dol no i mos falta poder plorar junts, allò tan terrenal
Com la son endarrerida que no es recupera —l'insomni d'ahir no es cura dormint més hores demà— igualment sabem que el temps perdut tampoc no torna. No totes les abraçades acumulades a la sala d'espera podran ser donades. Quan tot això passe i la porta s'obra, alguns dels destinataris ja no hi seran o l'afecte del tacte arribarà tard per als que el necessitaven abans. Los instants passen i costarà de sostindre el silenci. La pell té memòria però, com es recorda allò que no s'ha pogut viure totalment o com s'oblida allò que no s'ha pogut morir plenament?