Quan se fan estadístiques de l'ús del transport públic cal tindre en compte que el resultat pot ser enganyós: no és gens descartable que els números siguen baixos perquè l'oferta és miseriosa i el servei nefast, no pas perquè la gent no vulga usar el tren. Un fet similar passa amb l'esport femení, especialment amb el futbol. Les xifres diran, probablement, que en són poques les que volen jugar-hi però serà més perquè no troben un equip on poder practicar-lo, que no pas perquè no vulguen xutar la pilota de manera federada. En totes dues situacions, a més, hi ha un agreujant: ser de comarques. Lluny dels equips oficials i nombrosos. Lluny del transport públic que et podria dur al camp a entrenar.
Un exemple: Júlia és de Flix, a la Ribera d'Ebre. Enguany complirà els 14 anys i juga al club de futbol del seu poble i, per cert, a un molt bon nivell. Ho fa en un equip mixt —on és l'única noia— perquè a la comarca no hi ha prou demanda de xiquetes per a fer un equip íntegrament femení. Fins aquí, comprensible. Lo problema vindrà d'aquí a un parell d'anys, quan Júlia complisca els 16 anys, moment en que ja no podrà seguir jugant amb los seus amics de tota la vida (estan junts des de P3) i gairebé es vorà abocada a dixar la pràctica d'este esport. Lo motiu: a Catalunya només es permeten equips mixtos fins a categoria cadet. Quan s'arriba a l'edat juvenil los equips han de ser, únicament, o masculins o femenins.
Així les coses, Júlia haurà de fer més de 100 km tres cops per setmana per a entrenar amb l'equip femení més proper: Reus o La Ràpita. En un cas similar ja s'hi troba una xiqueta de Miravet —població situada a la mateixa comarca ebrenca— que ha acabat inscrivint-se al Riudoms per la inadaptació a tant de canvi que genera la manca d'alternatives atractives. Son pare la puja i baixa al Baix Camp diverses vegades a la setmana perquè sa filla puga entrenar i competir, amb l'organització familiar, conciliació i despesa que això suposa. Si es viu a una ciutat gran amb més oferta de clubs segurament es pot trobar un equip femení però si no, si vius a segons quina perifèria, no tens l'opció de continuar. Has de dixar el futbol o bé practicar el futbol 7, que no és ni de bon tros lo mateix ni en normes de joc, ni en mides del camp, per no parlar que ves a saber si trobaries prou gent per a formar un equip així i que hauries de canviar totalment d'amics i de lliga.
Hi ha normes federatives de futbol que discriminen les xiquetes, sobretot a zones menys poblades. S'haurien de permetre equips mixtos fins als 18 anys
Al nostre país, hi ha normes federatives de futbol que discriminen les xiquetes i noies i arran d’esta problemàtica la família de Júlia i el seu club han decidit emprendre una campanya mediàtica que, amb lo lema de 'Noies en joc', està recollint firmes amb l’objectiu d’aconseguir que des de la Federació Catalana de Futbol es permeta l’esport mixt fins als 18 anys. (Es pot signar la petició al següent enllaç: https://www.change.org/noiesenjoc ). I ho fan per sa filla i per la seua jugadora, és clar, però també per totes les que han de vindre darrere seu: algú ha de començar la lluita. La burocràcia d'estos casos sol ser llarga i s'ha de començar a treballar ara per a assolir l'objectiu ves a saber quan. És un greuge comparatiu i discriminatori que la normativa actual penalitze l'esport femení, especialment a les zones menys poblades. Els impulsors aspiren a iniciar un procés intern en les properes assemblees de la Federació i aconseguir suports per a ampliar la normativa actual.
Altres indrets de l'Estat i d'Europa tenen este tema prou resolt: la federació andalusa de futbol va suprimir el 2005 les limitacions d'edat i categories per al futbol mixt, països com Bèlgica i Anglaterra permeten los equips mixtos fins als 18 anys i, fins i tot, Dinamarca i Noruega —sempre els nòrdics— no tenen limitacions d'edat. A més, fa pocs dies, l'Escola Futbol Flix va rebre el suport explícit del SC Sternschanze, club d'Hamburg. Les xiquetes i l'entrenador de l'equip d'aquell club alemany se'n fan creus.
Quantes vegades no diem que fan falta referents a l'esport femení perquè les xiquetes més menudes tinguen dones en les que emmirallar-se. Darrerament, los mitjans de comunicació —i no tots— han començat a revertir la situació. Vegem, per exemple, lo barça femení de futbol i noms com Alexia Putellas, Jennifer Hermoso, Aitana Bonmatí o Lieke Martens. Tot i això, de què servix que Júlia les veja jugar per la tele si després a ella no la dixen seguir competint quan arriba una de les edats de maduresa esportiva? Les il·lusions s'haurien d'alimentar i no pas minvar, perquè no es poden tallar les ales a les noves guerreres i després preguntar com és que no saben volar prou. I a les que venen al darrere si no tenen referents no se'ls hi acudirà pensar que elles podrien assolir aquella fita. Això, també és discriminació. Això, també és desequilibri territorial. I això, s'hauria de revertir.