No és un mal país per a anar-hi, certament. Tenen com a únic idioma oficial lo català, no hi ha monarquia i tampoc exèrcit i les muntanyes són meravelloses. Així d'entrada, sona bé. Lo fotut ve quan te dixen viatjar al país del Pirineu des de l'altra punta de Catalunya, però no pots anar a la comarca del costat, cosa que de vegades pot voler dir, simplement, creuar el riu. Però clar, la gent de secà això no ho té present. Per tant, si em paren amb lo cotxe, puc dir: "No, mire, agent, és que vaig a Andorra, sap?". Això, als Pujol i Ferrussola els hi deu anar de cine però a la resta, no sé jo. O siga, que, si ho hem entès bé, jo avui puc tirar C-12 amunt fins al país veí però si sóc de Deltebre, no puc creuar el pont del riu i fer cap a Sant Jaume d'Enveja. De veritat que a la injustícia global de les mesures se li suma el centralisme de qui les pren. Perquè no, no és lo mateix viure al Barcelonès que a la Terra Alta i sembla mentida que encara haguéssem d'estar explicant-ho a estes altures de la pel·lícula.
I mentre la gent del sector artístic reclamem a crits un salconduit cultural —tant aquells que hi treballem, com lo públic que vol viure'l en directe— perquè amb una entrada adquirida et pugues desplaçar, doncs no només encara no se mos ha concedit, si no que la decisió anunciada pel Govern és que es pot anar a Andorra. Literalment, la premsa diu: "Mobilitat lliure entre Andorra i Catalunya, sempre que es respecte el confinament comarcal. Los catalans podem anar a Andorra i els andorrans poden vindre aquí, però una vegada arriben a destí no podran sortir de la comarca". També informa que "en les competicions esportives autoritzades, es permet la mobilitat comarcal". I mira que l'esport és salut i m'encanta i he competit moltíssims anys com a jugadora de bàsquet, per tant contenta per ells, però sents estes dues decisions i en paral·lel veus com es (mal)tracta la cultura i és d'una incoherència tal que fins i tot fa de mal dir.
Puc atravessar el país per a anar a Andorra, però si sóc de Deltebre no puc creuar el pont del riu i fer cap a Sant Jaume
Ep! i no és que vulga que s'iguale a la baixa i que ells perden estos drets, eh? Té la seua lògica que els andorrans puguen moure's cap a l'Alt Urgell, però no menys lògica que la gent del Delta puga creuar l'Ebre, en cotxe, en barca o nadant. No sé si m'explico. Simplement que posats a igualar, doncs que siga a l'alça i que hi ha haja excepcions permeses a diversos sectors i territoris, no només a alguns, perquè llavors no s'entén res. Lo que dol i emprenya la gent no és tant la mesura en sí com la incongruència que en resulta al compara-la amb altres decisions. Mon germà, per posar un exemple, lo cap de setmana podria haver acompanyat a son fill a una competició esportiva. En canvi, no el va poder portar al meu concert de dissabte a Barcelona, tot i tindre l'entrada comprada de fa temps i això, xiquets, fa ràbia. Molta. I no només per vore la sala més buida o per no tindre el suport dels teus in situ, si no també perquè la producció i l'artista si es retornen entrades hi perdem (sovint bous i esquelles) i l'espectador es queda sense el seu aliment per a l'ànima.
Per sort, la fraternitat i comprensió de la gent no té límits. Persones que pel confinament comarcal no van poder vindre al concert van regalar o vendre la seua entrada a amics i familiars. D'altres, van buscar suplents del Barcelonès que les poguessen aprofitar i quan me notificaven que no podrien vindre, al mateix moment ja em donaven les dades de qui hi assistiria en seu nom. La solidaritat de la gent és enorme però que natros, lo poble i la cultura, tinguéssem recursos humans per a sortir-mo'n, no justifica que se'ns puga maltractar. Que jo sàpiga trobar solucions no vol dir que tu pugues estar ficant-me problemes un darrere de l'altre. Que me'n ric per no plorar i ploro per no renegar.
La cultura és essencial (sobre el paper, clar). La cultura remou consciències i desperta llibertats, ves que això no hi tinga alguna cosa a vore en esta fal·lera per a menystindre-la. Fins i tot, algunes persones assistixen igualment a concerts i al teatre, tot i residir a altres comarques. És la seua manera de protestar: viure! I no, no mos cal saber com s'ho fan per a vindre, que si el Procicat no elabora actes de les seues reunions i no dixa cap registre sobre les deliberacions de les restriccions en plena pandèmia, natros tampoc no tenim per què donar detalls de la nostra rebel·lia. A vore si a qui li pertoque hi posa una mica de seny, que rectificar és de savis. Mentrestant, mos veem a Andorra.